PETJADES

Imagen del FB de Pere Bessó

PETJADES

Al poeta Josué Andrés Moz

La vesprada fa olor de tots aquests noms que aní deixant en el camí: l’ànima juga en els rails del record. (De vegades se sent el soroll monòton de la verema o la rialleta del carrer de la ranera amb els seus grafits.)

Algun bordell em mossega en el moment de traure les brosses de l’infinit: en aquest cementiri ressusciten respiracions ja fetes pols i serradores estranyes.

Davant dels trens que passen pels meus ulls, el taulellet de la nit. (Supose que sempre hi ha buits desiguals en la gota d’aigua de l’udol.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

HUELLAS

Al poeta Josué Andrés Moz

La tarde huele a todos esos nombres que fui dejando en el camino: el alma juega en los rieles del recuerdo. (A veces se oye el ruido monocorde de la vendimia o la risita de la calle del estertor con sus grafitis.)

Algún lupanar me muerde al momento de quitar las malezas del infinito: en este cementerio resucitan respiraciones ya hechas polvo y extraños aserraderos.

Ante los trenes que pasan por mis ojos, el tile de la noche. (Supongo que siempre hay vacíos desiguales en la gota de agua del aullido.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga

ENTREBANCS

Imagen FB de Pere Bessó

ENTREBANCS

Tot resta limitat als impossibles, a aquest fosc arbre de les setmanes, al somni detestable de les màscares. (En les feixugues ales del matí tremola el cerç amb forats abissals.)

Conec la dringadissa de la saliva quan es remouen les emocions. I hi ha punxades darrere de tota la destrucció.

Al capdavall, ací a la porta, es talla la respiració, davant de la imatge de l’inesperat.

(Després de mirar la roca en l’alt, ve el descens. Només llavors apareixen els senders reals i el desordre innombrable de les gàbies.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

TROPIEZOS

Todo queda limitado a los imposibles, a ese oscuro árbol de las semanas, al sueño detestable de las máscaras. (En las torpes alas de la mañana tirita el cierzo con agujeros abisales.)

Sé del tintineo de la saliva cuando se agitan las emociones. Y hay punzadas detrás de toda la destrucción.

Al cabo, ahí en la puerta, se corta la respiración, de cara a la imagen de lo inesperado.

(Después de mirar la roca en lo alto, viene el descenso. Sólo entonces aparecen los senderos reales y el desorden innumerable de las jaulas.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga

DESINTERÉS

Imagen FB de Pere Bessó

DESINTERÉS

No m’interesa ja l’anatomia dels cadàvers, aquesta malatissa esperança de les degolladures.

Em resistesc a la dolcesa del dolor i al cadàver d’hivern que em deixa el sanglot enmig dels adéus o la son.

L’espill només és dòcil quan la carn s’estova amb els colpets del desig que propicia la tempesta. 

—Si alguna cosa he aprés dels precipicis, és a retratar el martiri de l’infern. (La resta és tan sols l’art de les auques o els repunts del semen subjugat.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

DESINTERÉS

No me interesa ya la anatomía de los cadáveres, esa enfermiza esperanza de las degolladuras.

Me resisto a la dulzura del dolor y al cadáver de invierno que me deja el sollozo en medio de los adioses o el sueño.

El espejo sólo es dócil cuando la carne se esponja en los golpecitos del deseo que propicia la tormenta. 

—Si algo he aprendido de los precipicios, es a retratar el martirio del infierno. (Lo demás, es sólo el arte de los aleluyas o los pespuntes del semen subyugado.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga

ACTA SECULAR

Imagen FB de Pere Bessó

ACTA SECULAR

De tot el que ens esguita la claveguera sense depilar les seues gotes innombables d’incendi i inframón, està fet aquest alfabet: hi ha galops i fúries dolgudes, balcons romputs cintrats en el pati de la nit.

A estones els ullals són aquesta altra al·lucinació de les lliçons apreses pel cos.

En la transició de la floridura, es dispersen els dits fàl·lics de les estelles i la seua acta d’infinit.

(Entre lloances i detraccions, l’escamoteig seminal de les ungles i la indeclinable al·legoria dels carrers. Res no és tan incòmode com les ànsies foses d’un colp o aletada.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ACTA SECULAR

De cuanto nos salpica la alcantarilla sin depilar con sus gotas innumerables de incendio y submundo, está hecho este alfabeto: hay galopes y dolientes furias, balcones rotos cimbrados en el patio de la noche.

A ratos los colmillos son esa otra alucinación de las lecciones aprendidas por el cuerpo.

En la transición del moho, se dispersan los dedos fálicos de las astillas y su acta de infinito.

(Entre alabanzas y detracciones, el escamoteo seminal de las uñas y la indeclinable alegoría de las calles. Nada es tan incómodo como las ansias derretidas de un golpe o aletazo.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga