DISCURS DEL PANTEIX

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

DISCURS DEL PANTEIX 

És qüestió de lliscar la boca i enfonsar-la fins a fartar-se del trau infringit dels resquills de l’alenada.

(Sovint ens toca copular damunt de l’espina del suplici i acoblar els esbufecs a l’hivern, en aquest somni de mort ennasada del que ningú no ix il·lés.)

Encara l’ombra es faça nit en la memòria, un sagna irrestanyablement de genollons.

—Titil·la l’ànima en l’estany: el propi foc obri les seues branques.

I, després, fosa la demesia, vola l’aigua des del sòl.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

DISCURSO DEL JADEO

Es cuestión de deslizar la boca y hundirla hasta hartarse del ojal infringido de las esquirlas del resuello.

(A menudo nos toca copular sobre la espina del suplicio y acoplar los jadeos al invierno, a ese sueño de gangosa muerte en el que nadie sale ileso.)

Aunque la sombra se haga noche en la memoria, uno sangra irrestañablemente de rodillas.

—Titila el alma en el estanque: el propio fuego abre sus ramas.

Y luego, fundida la demasía, vuela el agua desde el suelo.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga

ESTAT DE L’ESPERA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

ESTAT DE L’ESPERA

Crescuts d’ombres les enclotades de l’alé i aquesta espera sísmica que no duu enlloc.

De la corbata de l’infinit pengen totes les aigües enfosquides: la pell ha esdevingut un estany de molsa pútrida.

Per a morir d’ossos, només em falta envoltar-me del teu pit de sarcòfag, de la teua escuma d’èter o llampec negre.

Només és raonable perdre’m als carrers de la nit.

(I talar els campanars morts i les cançons que agitaren el rostre. I cremar el sanglot abans de fer-se indemne.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ESTADO DE LA ESPERA

Crecidos de sombras los socavones del aliento y esta sísmica espera que no lleva a ninguna parte.

De la corbata del infinito cuelgan todas las aguas oscurecidas: la piel se ha hecho un estanque de pútrido musgo.

Para morir de huesos, sólo me falta rodearme de tu pecho de sarcófago, de tu espuma de éter o relámpago negro.

Sólo es razonable perderme en las calles de la noche.

(Y talar los campanarios muertos y las canciones que agitaron el rostro. Y quemar el sollozo antes que se haga indemne.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga

CORC DEL BESTIARI

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

CORC DEL BESTIARI

A canvi del fòssil dels records, el corc del bestiari. Els esquelets seminals de l’espasme i el cràter de les beatituds.

Al capdavall, hostes o exiliats de les maresmes, fastiguejats de viure en el contratemps de les caricatures.

Què després de desfet el misteri de l’exhaustiu, penjada la pell de la celeritat del somnabulisme?

La història està feta de ganivets inevitables; davant de cada borrasca, es canvien els domicilis i la moribundia dels ocells del cel.

—A l’horitzó no caben les mossegades de ferro, ni els udols.

En el sisme dels mocadors, la boirina del Paradís.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

CARCOMA DEL BESTIARIO

A cambio del fósil de los recuerdos, la carcoma del bestiario. Los esqueletos seminales del espasmo y el cráter de las beatitudes.

Al final, huéspedes o exiliados de las marismas, asqueados de vivir en el contratiempo de las caricaturas.

¿Qué después de deshecho el misterio de lo exhaustivo, colgada la piel de la celeridad del sonambulismo?

La historia está hecha de cuchillos inevitables; ante cada borrasca, se cambian los domicilios y la moribundia de los pájaros del cielo.

—En el horizonte no caben las mordidas de hierro, ni los aullidos.

En el sismo de los pañuelos, la neblina del Paraíso.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga

ENVESTIDA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

ENVESTIDA

A estones els ganivets criden en traspassar les flassades adobades del dolor: cadascú duu fins als peus les engrunes del melic.

Dormen ara els fossers de campanes? Les guillotines jugant a l’alé panteixant de les escletxes, mentre la caldera ens colpeja amb els seus rampells i llepades de gos famolenc.

Darrere del pessic de les aigües, la tornada de l’onatge remullant les brases del corall.

Enmig de crosses de flocs, la paella deixada a la seua sort.

—Jure que en la jugular es fiquen petxines fluorescents, mentre envesteix el parpelleig viscós del reremón.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

EMBESTIDA

A ratos los cuchillos gritan al traspasar las cobijas curtidas del dolor: cada quien lleva hasta los pies las migajas del ombligo.

¿Duermen ahora los sepultureros de campanas? Las guillotinas jugando al juelgo de las rendijas, mientras la caldera nos golpea con sus arrebatos y lamidas de perro hambriento.

Detrás del pellizco de las aguas, el estribillo del oleaje remojando las ascuas del coral.

Entre muletas de flecos, la sartén dejada a su suerte.

—Juro que en la yugular se meten conchas fluorescentes, en tanto embiste el parpadeo viscoso del trasmundo.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga