DISCURS DEL PANTEIX

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

DISCURS DEL PANTEIX 

És qüestió de lliscar la boca i enfonsar-la fins a fartar-se del trau infringit dels resquills de l’alenada.

(Sovint ens toca copular damunt de l’espina del suplici i acoblar els esbufecs a l’hivern, en aquest somni de mort ennasada del que ningú no ix il·lés.)

Encara l’ombra es faça nit en la memòria, un sagna irrestanyablement de genollons.

—Titil·la l’ànima en l’estany: el propi foc obri les seues branques.

I, després, fosa la demesia, vola l’aigua des del sòl.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

DISCURSO DEL JADEO

Es cuestión de deslizar la boca y hundirla hasta hartarse del ojal infringido de las esquirlas del resuello.

(A menudo nos toca copular sobre la espina del suplicio y acoplar los jadeos al invierno, a ese sueño de gangosa muerte en el que nadie sale ileso.)

Aunque la sombra se haga noche en la memoria, uno sangra irrestañablemente de rodillas.

—Titila el alma en el estanque: el propio fuego abre sus ramas.

Y luego, fundida la demasía, vuela el agua desde el suelo.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga