ENVESTIDA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

ENVESTIDA

A estones els ganivets criden en traspassar les flassades adobades del dolor: cadascú duu fins als peus les engrunes del melic.

Dormen ara els fossers de campanes? Les guillotines jugant a l’alé panteixant de les escletxes, mentre la caldera ens colpeja amb els seus rampells i llepades de gos famolenc.

Darrere del pessic de les aigües, la tornada de l’onatge remullant les brases del corall.

Enmig de crosses de flocs, la paella deixada a la seua sort.

—Jure que en la jugular es fiquen petxines fluorescents, mentre envesteix el parpelleig viscós del reremón.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

EMBESTIDA

A ratos los cuchillos gritan al traspasar las cobijas curtidas del dolor: cada quien lleva hasta los pies las migajas del ombligo.

¿Duermen ahora los sepultureros de campanas? Las guillotinas jugando al juelgo de las rendijas, mientras la caldera nos golpea con sus arrebatos y lamidas de perro hambriento.

Detrás del pellizco de las aguas, el estribillo del oleaje remojando las ascuas del coral.

Entre muletas de flecos, la sartén dejada a su suerte.

—Juro que en la yugular se meten conchas fluorescentes, en tanto embiste el parpadeo viscoso del trasmundo.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga