domingo, 28 de junio de 2015

MOSTRARI DE L’OBLIT

Imagen cogida de off-camera-flash.com




MOSTRARI DE L’OBLIT




L’oblit s’ha fet de tants freds, de tants parracs necessaris. Disbauxa.
Gorges. Les prestatgeries de la desmesura, mosseguen, quasibé immòbils les ales. 
Sempre sobren diferents maneres per a abaixar-se i respondre al món.
Sovint en el llit s’aprén la lliçó de tots els incendis.
Ara la nit és un muntó d’estrelles opaques.
Una paraula o l’eco de la mateixa pot oxidar les al·leluies, el rovell
del descolor, els claus del xiuxiueig,
o el carbó envellit de portes. (Hi ha maneres subtils de conrear la cendra;
cels soterrats o somorgollats, primaveres subterrànies, llànties
espectrals sense heràldica: amb la teua antigor d’ossos, res no deixarà de ser oblit, 
ni campanar fructuós.
Fan mal tots els pertrets condemnats a l’estupor. Fa mal el taló de sal
i el repic de rostres com funesta proclama.)
Dels temps viscuts, només la fúria de les tombes, l’esquelet groc
de les ombres, el cresol apagat de les paraules, el morrió
a l’altura del cactus, les bastides flotants en la imminència dels imants.
S’acaba consumint tots els ocells.
—Tu ho saps des que l’espiga s’ha tornat pols.
Morirem marcits d’hores; morirem de boques sense noms; morirem
vençuts de pals, en la carn inevitable de l’oblit, en la primor del fil.
Entre el paper i la tinta, hi ha llargues pastures d’epitafis…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





MUESTRARIO DEL OLVIDO




El olvido se ha hecho de tantos fríos, de tantos harapos necesarios. Hartazgo.
Desfiladeros. Las estanterías de la desmesura, muerden, casi inmóviles las alas. 
Siempre sobran diferentes maneras para inclinarse y responder al mundo.
A menudo en el lecho uno aprende la lección de todos los incendios.
Ahora la noche es un montón de estrellas opacas.
Una palabra o el eco de la misma, puede oxidar los aleluyas, la herrumbre
del descolor, los clavos del susurro,
o el carbón envejecido de puertas. (Existen maneras sutiles de cultivar la ceniza; 
cielos sepultados o sumergidos, primaveras subterráneas, lámparas
espectrales sin heráldica: con tu antigüedad de huesos, nada dejará de ser olvido, ni fructuoso campanario.
Duelen todos los atavíos condenados al estupor. Duele el talón de sal y el repique 
de rostros como funesta proclama.)
De los tiempos vividos, solo la furia de las tumbas, el esqueleto amarillo
de las sombras, el quinqué apagado de las palabras, el bozal 
a la altura del cactus, los andamios flotantes en la inminencia de los imanes.
Uno acaba por consumir todos los pájaros.
—Vos lo sabés después que la espiga se ha convertido en polvo.
Moriremos marchitos de horas; moriremos de bocas sin nombres; moriremos
vencidos de mástiles, en la carne inevitable del olvido, en la delgadez del hilo.
Entre el papel y la tinta, hay largos pastizales de epitafios…
Barataria, 26.VI.2015

jueves, 25 de junio de 2015

ARNA

Imagen cogida de la red




ARNA




Discretament somies a la vora de la fusta amb arna; li dic als temps
que ja se n’anaren: camina el món en l’ombra dels pneumàtics,
món finalment fosc en les axil·les, en l’alé embolicat de tantes i tantes
depredacions, em preocupa l’all fins al coll del paraigües,
em corroeix la boira titànica, lenta, damunt de la branca de l’aigua i la seu conseqüent faula de moral humida.
Em mata el plat buit en les parpelles de la son.
En el pilar arquejat de l’horitzó, l’imperi groc de l’inestroncable,
o els perímetres d’unt, o els arbres aferrats al no-res.
Sense saber on posar els meus draps, tot el pes del vendaval en la meua manta.
Quan arribes al cor de la fusta, es torna hipnòtic el territori
i visible la concavitat del dol.
I visible la litúrgia i el cor de la fam sobre el buit que va deixant l’avidesa.
(Si alguna cosa corroeix l’entranya és aquesta podredura de raneres gastades;
si, en acabant, el paladar es torna objecte innombrable, paraula del quequeig,
o simple infortuni on ja res no crema.
Ara són visibles totes les esquerdes: la randa esvanida a les mans,
les fotografies fosforescents de l’alé, el llarg centpeus del fullatge.)

—Tu no t’immutes davant de l’ull obert de la pàgina, el polsim xauxinejant
de les bigues, el difícil dolor dels quartons.
La memòria és una ombra que ens crema la respiració…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





POLILLA




Sueñas discretamente a la orilla de la madera con polilla; le digo a los tiempos
que ya se fueron: camina el mundo en la sombra de los neumáticos,
mundo al fin, oscuro en las axilas, en el aliento embozado de tantas y tantas
depredaciones, me preocupa el ajo hasta el cuello del paraguas,
me corroe la niebla titánica, lenta, sobre la rama del agua y su consecuente
fábula de húmeda moraleja.
Me mata el plato vacío en los párpados del sueño.
En el pilar arqueado del horizonte, el imperio amarillo de lo irrestañable,
o los perímetros de tizne, o los árboles aferrados a la nada.
Sin saber a dónde colocar mis harapos, todo el peso del vendaval en mi cobija.
Cuando llegas al corazón de la madera, se vuelve hipnótico el territorio
y visible la concavidad del luto.
Y visible la liturgia y el coro del hambre sobre el vacío que va dejando la avidez.
(Si algo corroe la entraña es esta podredumbre de estertores gastados;
si, después, el paladar se torna objeto innombrable, palabra del tartamudeo,
o simple infortunio donde ya nada arde.
Ahora son visibles todas las fisuras: el encaje desvanecido entre las manos,
las fotografías fosforescentes del aliento, el largo ciempiés del follaje.)
—Vos, no te inmutás ante el ojo abierto de la página, el polvillo chirriante
de las vigas, el difícil dolor de los cuartones.
La memoria es una sombra que nos quema la respiración…
Barataria, 23.VI.2015






lunes, 22 de junio de 2015

OCELLS DISSECATS

Imagen cogida de la red




OCELLS DISSECATS




Com els ocells dissecats en l’envelliment de la fusta, les artèries
cremades i els durs esquelets de l’ombra en les temples.
Marxe cap a les fronteres del vent. Creixen pertot les pors acumulades,
els papers bruts i la inflació de l’economia global.
Sempre hi ha més preguntes quan avancen les fogonades de la foscor
cap a l’horitzó. Des de la seua pròpia llengua, cadascú paga els seus prèstecs,
els fons de la respiració, 
els pulmons abans que muira la realitat. El sol de puntetes de l’abisme.
(Tot és com passa: esvaïdes moren les malenconies, a tu els ulls grocs
de la llengua, l’escuma cavada en l’ocell, la destral indòcil dels escorpins.
Per a tu, l’ala xiuladora de la soledat
sobre aquesta terra de difícil tendresa, —terra de l’ocell fòssil en l’àmfora
On l’alta nit es dreça i remuga cap al remot de la fossa.)
Sempre hi ha una primera il·lusió. Jo tinc la meua; és dir, la tinguí.
Cremats en el costat els records, volàtils les teranyines, només la demència
i els seus udolaments amb mi. Només aquests ocells implacables de cendra.
Què he aprés de la veu il·limitada del darrer atles mort, de l’imaginari
de l’unt, o de l’arquitectura dels clavells en fuita.
Hi ha jardins hipotecats semblants a l’asfalt i tobogans paral·lels a tuguris,
i dies d’agües brutes mossegant polsegueres. (Com acotxe el fred,
des que no hi ha rebotiga per a practicar-me l’eutanàsia? —entre polls
i llémenes, un aprén com l’ocell a refugiar-se en la nit.)


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




PÁJAROS DISECADOS




Como los pájaros disecados en el envejecimiento de la madera, las arterias
quemadas y los duros esqueletos de la sombra en las sienes.
Parto hacia las fronteras del viento. Crecen, por doquier, los miedos acumulados, 
los papeles sucios y la inflación de la economía global.
Siempre hay más preguntas cuando avanzan los fogonazos de la oscuridad
hacia el horizonte. Desde su propia lengua, cada quien paga sus empréstitos,
los fondos de la respiración,
los pulmones antes que muera la realidad. El sol de puntillas del abismo.
(Todo es como sucede: desvaídas mueren las melancolías, a vos los ojos amarillos 
de la lengua, la espuma cavada en el pájaro, el hacha indócil de los escorpiones. 
Para vos, el ala silbadora de la soledad
sobre esta tierra de difícil ternura, —tierra del pájaro fósil en el ánfora
donde la alta noche, se yergue y rumia hacia lo remoto de la fosa.)
Siempre existe una primera ilusión. Yo tengo la mía, es decir la tuve.
Quemados en el costado los recuerdos, volátiles las telarañas, solo la demencia
y sus aullidos conmigo. Solo estos pájaros implacables de ceniza.
Qué he aprendido de la voz ilimitada del último atlas muerto, del imaginario
del tizne, o de la arquitectura de los claveles en huida.
Hay jardines hipotecados idénticos al asfalto y toboganes paralelos a tugurios,
y días de aguas sucias mordiendo polvaredas. (¿Cómo arropo el frío,
después que no hay trastienda para practicarme la eutanasia? —entre piojos
y liendres, uno aprende como el pájaro a guarecerse en la noche.)
Barataria, 20.VI.2015

miércoles, 17 de junio de 2015

PARANOIES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




PARANOIES




En la gota de sol que llepa l’horitzó, els dies comptats dels graons,
la primavera negra dels regnes interiors: la saliva totèmica de les hamaques,
les litografies del sexe amb els seus pedestals mutilats.
Les dents pengen dels records de les ninetes, —imaginaris davant
de la pal·lidesa del cresol, murs com grans orelles de zinc.
En els dies corromputs de l’indi, el breu ocell dels afeixugaments a la sala
d’emergències del niu. (Em debat entre el fil de l’aixeta i la moneda
que m’ofega); davant de la rosa del torrent desapareixen els desigs fossilitzats.
Ja és tard per a buscar una farmàcia i traure’m la histèria:
—Tu i jo pugem a l’infinit de la desesperació.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





PARANOIAS




En la gota de sol que lame el horizonte, los días contados de los peldaños,
la primavera negra de los reinos interiores: la saliva totémica de las hamacas,
las litografías del sexo con sus pedestales mutilados.
Los dientes cuelgan de los recuerdos de las pupilas, —imaginarios frente
a la palidez del candil, muros como grandes orejas de zinc.
En los días corrompidos del índigo, el breve pájaro de los agobios en la sala
de emergencias del nido. (Me debato entre el hilo del grifo y la moneda
que me asfixia); frente a la rosa del torrente desaparecen los deseos fosilizados.
Ya es tarde para buscar una farmacia y me quite la histeria:
—Vos y yo ascendemos al infinito de la desesperación.
Barataria, 09. XII.2013