DIDAL

Imagen cogida de la red

DIDAL

Els didals del dogma mosseguen sempre la caverna del present i del més enllà;

algú assaja el seu teatre en el sarcòfag dels difunts.
Aquella aquarel•la del dubte, continua essent estranya: cap arruga no escapa
a l’ull del temps, ni a la temperatura de certes elegies.
Sempre és un risc inventariar els arrels de la lucidesa en temps de crisi.
(L’adversari té el seu propi drama, però manca d’actors: la història personal

sempre somia amb l’imaginari de les celebritats de Hollywood.)
Una simple fotografia és l’esquelet nostàlgic de la memòria.
Mai no hi ha una hora final per a planxar la nostra pròpia mortalla. (Sempre

som aprenents de l’irreal: tal qual, busquem la saviesa en els espills);
Mentre que l’arna corrosiona les parpelles, usem llàgrimes artificials
Per a llavar el taulellat de l’univers.
Més set, —em dius— i buidem les aigües de l’oceà. Sortosament, el rovell,
no es vist de mirall; ni els fantasmes, a les errades del minut.
Demà sabrem, amb certesa, si el país ja no pateix de borradura
A risc d’uns altres suïcidis, posarem el dit en la plaga de la posteritat.

“Didal” [‘Dedal’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ

DEDAL

Los dedales del dogma muerden siempre la caverna del presente y del más allá; 

alguien ensaya su teatro en el sarcófago de los difuntos.

Aquella acuarela de la duda, sigue siendo extraña: ninguna arruga escapa

al ojo del tiempo, ni a la temperatura de ciertas elegías.

Siempre es un riesgo inventariar las raíces de la lucidez en tiempo de crisis.

(El adversario tiene su propio drama, pero carece de actores: la historia personal 

siempre sueña con el imaginario de las celebridades de Hollywood.)

Una simple fotografía, es el esqueleto nostálgico de la memoria.

Nunca hay una hora final para planchar nuestra propia mortaja. (Siempre somos aprendices de lo irreal: sin más, buscamos la sabiduría en los espejos);

mientras la polilla corroe los párpados, usamos lágrimas artificiales

para lavar el tile del universo.

A más sed, —me dices— vaciamos las aguas del océano. Por suerte, el moho,

no se viste de espejismo; ni los fantasmas, a las erratas del minuto.

Mañana sabremos, con seguridad, si el país ya no sufre de salpullido.

A riesgo de otros suicidios, pondremos el dedo en la llaga de la posteridad.

Barataria, 11.I.2015

ESTACIÓ DEL BUIT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

ESTACIÓ DEL BUIT

Com en aquella estació de la penombra, la gebrada del buit en la llengua
desgastada dels raïls: sobre la llengua de les estovalles, es fa de nit la demencia

                                                                                                                                 [ de la pols
i la roba farcida d’atuixegaments.
—Potser als ràfecs de la follia, els ulls penjaran com els barrets
de la simplicitat, com la diadema del peix roig damunt de la taula petrificada 
de la indigència. (De sobte, el reixat de la memòria rota els seus cansaments.)
En la meitat de l’altre ull del plat buit, els ascensors de la calamitat: certa 
i inevitable la ficció i la seua exàrcia fantasmal,
la pedra intrincada, cega de les anul•lacions.
En la lliçó de la salmorra, encara el remot i el seu atzar inversemblant.
Si alguna cosa reprimeix, és l’estretor cec del tacte dins del gerro de la misèria,
i aqueixa mobilitat aparent dels sospirs en l’escaleta del mercat.
Quan arribarà al límit de la lucidesa, 
d’altres sacsaran els seus absoluts: aqueixa és la diferència de la imperfecció.
(Els meus equilibris sempre respiren l’inversemblant: hom no sempre cap en l’ull 
d’una agulla, ni en l’entranya de certs vestits.)

“Estació del buit” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ
.

ESTACIÓN DEL VACÍO

Como en aquella estación de la penumbra, la escarcha del vacío en la lengua
raída de los rieles: sobre la lengua del mantel, anochece la demencia del polvo
y la ropa colmada de agobios.
—Quizá en los aleros de la locura, los ojos cuelgan como los sombreros
de la simplicidad, como la diadema del pez rojo sobre la mesa petrificada 
de la indigencia. (De pronto, la verja de la memoria eructa sus cansancios.)
En la mitad del otro ojo del plato vacío, los ascensores de la calamidad: cierta 
e inevitable la ficción y su jarcia fantasmal,
la piedra intrincada, ciega de las anulaciones.
En la lección de la salmuera, todavía lo remoto y su inverosímil azar.
Si algo reprime, es la estrechez ciega del tacto dentro del jarro de la miseria,
y esa aparente movilidad de los suspiros en la escalera del mercado.
Cuando llegue al límite de la lucidez, 
otros agitaran sus absolutos: esa es la diferencia de la imperfección.
(Mis equilibrios siempre respiran lo inverosímil: uno no siempre cabe en el ojo 
de una aguja, ni en la entraña de ciertos trajes.)
Barataria, 02.I.2015

CEMENTERIS PLURALS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

CEMENTERIS PLURALS

Allà la tardor amb les seues carns darreres i les aspes dels taüts mossegant
la gespa del cel ras de l’alé.
A cegues les paraules arremolinades en les andanes i carrers.
(Tot el putrefacte també té la seua vida interior) i, supose, el seu mysterium.
Sempre és plural el país pòstum del paradís.
En el cementeri dels tamborinets, les serradores mosseguen el costat
de tants jeroglífics confiats als teulats, a l’eixovar del sil•labeig.
Sempre hi ha algú que recrimina els estreps de l’alfabet: els esquinçalls
de consciència, ací, en el bany impúdic de la violència.
Només hi ha una falda plural: els cementeris i aquesta sort tenebrosa
de monedes, l’extorsió que esgarrapa davall de les axil•les i habita pregàries
tan sinistres com colls tallats.
A gosades que desconec l’existència de rossinyols en l’envàs buit
dels arlequins i d’altres udolaments viscosos.
Ens enfonsem en aquesta bèstia de la tempesta, més enllà de l’ull que naix i mor.
Hi ha zum-zums ebris des que llostreja i somnis grisos en el manoll
de creus llançat a l’alteritat…

“Cementeris plurals” [‘Cementerios plurales’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ

CEMENTERIOS PLURALES

Allí el otoño con sus carnes postreras y las aspas de los ataúdes mordiendo
el césped del cielo falso del aliento.
A ciegas las palabras arremolinadas en los andenes y calles.
(Todo lo putrefacto también tiene su vida interior) y, supongo, su mysterium.
Siempre es plural el país póstumo del paraíso.
En el cementerio de los taburetes, los aserraderos muerden el costado
de tantos jeroglíficos confiados a los tejados, al ajuar del silabeo.
Siempre existe alguien que recrimina las estribaciones del alfabeto: los jirones
de conciencia, aquí, en el baño impúdico de la violencia.
Solo hay un regazo plural: los cementerios y esta suerte tenebrosa
de monedas, la extorsión que escarba debajo de las axilas y habita plegarias
tan siniestras como cuellos sajados.
Desde luego, desconozco la existencia de ruiseñores en el envase vacío
de los arlequines y de otros viscosos aullidos.
Nos hundimos en esta bestia de la tormenta, más allá del ojo que nace y muere.
Hay zumbidos ebrios desde que amanece y sueños grises en el puñado
de cruces arrojado a la otredad…

Barataria, 22.XI.2014

CAMINANT

Imagen cogida de la red

CAMINANT

En vespres d’ocells, les formes alades del vent, ondulat l’alé
de les zones fosques d’aquesta pell gastada de les paraules i les xarneres.
Mai no sé —si part o torne — del miolament del comptegotes, ni de quin ull

impossible dec fiar-me. 
Només despulle els meus deserts penedits o la finestra amb les meues bagatel•les.
En el laberint de les vocals, un deix de llum mentre que camine en direcció
al firmament: dissolta l’escriptura del cordó umbilical, creix la intempèrie
i els telegrames inútils dels cadàvers en les voravies.
Al fons, el metall de l’horitzó i un altre espill no menys cert que els morts;
Uns altres ulls foscos com la meua ombra.
(Excepte les evidències amb escreix, transcórrer és una forma de buidar-se
enmig de tantes batalles. Davant del nus de la pedra estesa, aquell designi
de caminar damunt de les aigües)…

"Caminant" ['Caminante'] d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

CAMINANTE

En víspera de pájaros, las formas aladas del viento, ondulado el aliento
de las zonas oscuras de esta piel gastada de las palabras y los goznes.
Nunca sé —si parto o regreso— del maullido del cuentagotas, ni de qué ojo

imposible debo fiarme. 
Sólo desnudo mis desiertos arrepentidos o la ventana con mis baratijas.
En el laberinto de las vocales, un dejo de luz mientras camino en dirección
al firmamento: disuelta la escritura del cordón umbilical, arrecia la intemperie
y los telegramas inútiles de los cadáveres en las aceras.
Al fondo, el metal del horizonte y otro espejo no menos cierto que los muertos;
otros ojos oscuros como mi sombra.
(Excepto las sobradas evidencias, transcurrir es una forma de vaciarse
en medio de tantas batallas. Ante el nudo de la piedra extendida, aquel designio
de caminar sobre las aguas)…

Barataria, 26.XI.2014