CULTURA DE L’ASFÍXIA

Imagen de Igor Amilkovic

CULTURA DE L’ASFÍXIA

Després, el silenci com una respiració sense cos que creix des de la nit
fins a la nit: en la gola, la pols corbada dels propis records.
Entre els discursos, m’estime més el cansament dels bars (hi ha certs tòpics
que són això: clixé, artifici, bajanada.) Preferesc els purgants i la vida mortuòria

 de la misèria, les baralles de carrer dels gossos
i aqueixes perversions estranyes que produeix l’evocació a tantes bestieses
dels improperis.
M’he perdut en els estables i en les gosseres. 
Als soterranis es lliuren batalles ferotges.
El cansanci desperta en el bategar dels ossos; visc, per cert, en el confí.
Calle. Hi ha simbolismes dels quals no ens podem fiar.

(No gose ejacular en l’insomni, ni en els cancells de la història. ¿Qui té net l’alé després de tants anys perduts? Ací perdérem la innocència i l’arc del cel de la primera nuesa. Onegen en la seua aventura les panderoles. Fou derrota la soledat que guanyàrem? Me fimbres el paladar damunt la taula del melic, sagnen els treballs del temps. En la pell, el calor àvid de la carn. La ferida ens ha amputat tot allò en què crèiem.)

“Cultura de l’asfíxia” [‘Cultura de la asfixia’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ

.

CULTURA DE LA ASFIXIA

Después, el silencio como una respiración sin cuerpo que crece desde la noche
hasta la noche: en la garganta, el polvo encorvado de los propios recuerdos.
Entre los discursos, prefiero el cansancio de los bares (hay ciertos clisés
que son eso: clisé, artificio, perogrullada.) Prefiero los purgantes y la vida ¨

mortuoria de la miseria,

las riñas callejeras de los perros
y esas extrañas perversiones que produce la evocación a los tantos sinsentido
de los improperios.
Me he perdido en los establos y en las perreras. 
En los sótanos se libran batallas feroces.
El cansancio despierta en el pálpito de los huesos; vivo, por cierto, en el confín.
Callo. Hay simbolismos de los cuales uno no se puede fiar.

(No me atrevo a eyacular en el desvelo, ni en los canceles de la historia. ¿Quién tiene limpio el aliento después de tantos años perdidos? Aquí perdimos la inocencia y el arcoíris de la primera desnudez. Ondean en su aventura las cucarachas. ¿Fue derrota la soledad que ganamos? Me cimbras el paladar sobre la mesa del ombligo, sangran los trabajos del tiempo. En la piel, el calor ávido de la carne. La herida nos ha amputado todo en lo que creíamos.)

Barataria, 13.X.2014

.NOSTÀLGIA ESPARSA

Imagen cogida de la red

.NOSTÀLGIA ESPARSA

Al llençol de les torxes, els ossos dispersos dels pals.
Els ulls deleren la senzillesa de les ales, l’ebriesa de les sirenes.
Colore totes les dispersions del deliri.
En la sal de l’origen, els dies sempre pujant fins al coll.
Només pense en el fil del foc i la seua empremta d’albir invisible, als nínxols
líquids de la penca i els dejunis al peu dels arbustos.
Aquesta vegada tots els objectes sucumbeixen en l’avidesa del alambí.
En els rebaixos del cel, els espills dilueixen el jardí dels núvols.
Sobre la superfície de les ombres el record del teulat amb les teues cuixes
prestes al crit: era el meu refugi on botava l’arc del cel,
les seues solapes cremades pel tabac.
Per cert que mai no hi hagué darrera vegada: mai el vendaval desfeu les finestres
solars del llarg camí de serradores. Els braços continuen allí, com finestrons,
damunt de les velles bigues de la taverna. La ciutat és tortura en la meua veu.
El somni, només un instant en l’argila del dia.
.

“Nostàlgia esparsa” [‘Nostalgia dispersa’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

NOSTALGIA DISPERSA

En la sábana de las antorchas, los huesos dispersos de los mástiles.
Los ojos anhelan la sencillez de las alas, la embriaguez de las sirenas.
Coloreo todas las dispersiones del delirio.
En la sal del origen, los días siempre ascendiendo hasta el cuello.
Solo pienso en el filo del fuego y su huella de invisible albedrío, en los nichos
líquidos del témpano y los ayunos al pie de los arbustos.
Esta vez todos los objetos sucumben en la avidez del alambique.
En las mochetas del cielo, los espejos diluyen el jardín de las nubes.
Sobre la superficie de las sombras el recuerdo del tejado con tus muslos
prestos al grito: era mi refugio donde saltaba el arcoíris,
sus solapas quemadas de tabaco.
Por cierto que nunca hubo última vez: jamás el vendaval deshizo las ventanas
solares del largo camino de aserraderos. Los brazos siguen allí, como postigos,
sobre la viejas vigas del tabanco. La ciudad es tortura en mi voz.
El sueño, sólo un instante en la arcilla del día.

Barataria, 09.X.2014

FERMENTACIÓ

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

FERMENTACIÓ

El rent insadollable davall dels llençols. Cremen les cambres
que es desprenen dels records, la intempèrie coagulada en els fèretres.
Udolen els sexes viscosos en els límits de les escaletes: 
Hi haurà un catecisme per a resar-li a la llunyania, abans que no ens embalsamen
els espectres de l’altre dia? —necessitem afaitar aquesta fermentació
en el borrissol púbic de les lluernes.
Per cert, la suor sent aqueix orgasme de les funeràries.
En la foguera del vinagre dormita el cel fals de l’entrecella, els vertigens
tropicals del paisatge,
les carícies iròniques de les mosques, la ciutat amb els seus mossos bellugadissos.
En la cistella del dia, no caben tots els bordells del vent.
Si alguna cosa resta a la vora del mar, és la tempesta ja sense torxa dels dies.
En el canelobre de la memòria, el remolí de les paraules que no es digueren.
També la roba amortallada, resquill insepult de l’aroma.
.

“Fermentació” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

FERMENTACIÓN

La levadura insaciable debajo de las sábanas. Arden las habitaciones
que se desprenden de los recuerdos, la intemperie coagulada en los féretros.
Aúllan los sexos viscosos en los límites de las escaleras: 
¿Habrá un catecismo para rezarle a la lejanía, antes de que nos embalsamen
los espectros del otro día? —necesitamos afeitar esta fermentación
en el vello púbico de las luciérnagas.
Por cierto, el sudor sabe a ese orgasmo de las funerarias.
En la hoguera del vinagre dormita el cielo falso del entrecejo, los vértigos
tropicales del paisaje,
las caricias irónicas de las moscas, la ciudad con sus mordiscos movedizos.
En el guacal del día, no caben todos los lupanares del viento.
Si algo queda en las orillas del mar, es la tormenta ya sin antorcha de los días.
En el candelabro de la memoria, el remolino de las palabras que no se dijeron.
También la ropa amortajada, esquirla insepulta del aroma.

Barataria, 08.X.2014

MASSA LLUNYANIA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

                                           MASSA LLUNYANIA

Massa llunyania entre l’espill i la indulgència: esquívoles les retrospectives
i les persianes del sospir. L’ull en el taüt de la nit, registra de biaix
els camins i aquella ombra íntima que s’alça sobre els quadrons.
Excepte la biblioteca de les meues culpes, tot és ja paràbola múltiple.
Mai no arribaren fins ací els àngels de l’alba.
Des d’aquesta banda de l’onada, el núvol més enllà dels silencis.
Sí, és la ironia com un tren condemnat a perdre’s sobre els dorments.
Sí, els núvols de les línies sortides dels raïls, la boca absurda del cel.
Sempre sóc fugida canviant, vagó d’aleteig sense comensals.
No puc retornar a la llum: allí, els rellotges ressaguers, Llàtzer i els peixos
sense camí, descarnat el meu tacte per a tocar els records.
Només la meua oïda fa gorg dels ecos de les bugaderies: àvida la boca;

                                                                                                                       [tempestuosa
la mirada davant del grilló de l’enyorança…

“Massa llunyania” [‘Demasiada lejanía’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

DEMASIADA LEJANÍA

Demasiada lejanía entre el espejo y la indulgencia: esquivas las retrospectivas
y las persianas del suspiro. El ojo en el ataúd de la noche, registra de soslayo
los caminos y aquella sombra íntima que se alza sobre los cuartones.
Excepto la biblioteca de mis culpas, todo es ya múltiple parábola.
Jamás llegaron hasta aquí los ángeles del alba.
Desde este lado del oleaje, la nube más allá de los silencios.
Sí, es la ironía como un tren condenado a perderse sobre los durmientes.
Sí, las nubes de las líneas idas de los rieles, la boca absurda del cielo.
Siempre soy huida cambiante, vagón de aleteo sin comensales.
No puedo regresar a la luz: allí, los relojes rezagados, Lázaro y los peces
sin camino, descarnado mi tacto para tocar los recuerdos.
Solo mi oído remansa los ecos de las lavanderías: ávida la boca; tormentosa
la mirada frente al grillete de la añoranza…

Barataria, 06.X.2014