Imagen cogida del FB de Pere Bessó
MASSA
LLUNYANIA
Massa llunyania
entre l’espill i la indulgència: esquívoles les retrospectives
i les persianes del sospir. L’ull en el taüt de la nit, registra de biaix
els camins i aquella ombra íntima que s’alça sobre els quadrons.
Excepte la biblioteca de les meues culpes, tot és ja paràbola múltiple.
Mai no arribaren fins ací els àngels de l’alba.
Des d’aquesta banda de l’onada, el núvol més enllà dels silencis.
Sí, és la ironia com un tren condemnat a perdre’s sobre els dorments.
Sí, els núvols de les línies sortides dels raïls, la boca absurda del cel.
Sempre sóc fugida canviant, vagó d’aleteig sense comensals.
No puc retornar a la llum: allí, els rellotges ressaguers, Llàtzer i els peixos
sense camí, descarnat el meu tacte per a tocar els records.
Només la meua oïda fa gorg dels ecos de les bugaderies: àvida la boca;
i les persianes del sospir. L’ull en el taüt de la nit, registra de biaix
els camins i aquella ombra íntima que s’alça sobre els quadrons.
Excepte la biblioteca de les meues culpes, tot és ja paràbola múltiple.
Mai no arribaren fins ací els àngels de l’alba.
Des d’aquesta banda de l’onada, el núvol més enllà dels silencis.
Sí, és la ironia com un tren condemnat a perdre’s sobre els dorments.
Sí, els núvols de les línies sortides dels raïls, la boca absurda del cel.
Sempre sóc fugida canviant, vagó d’aleteig sense comensals.
No puc retornar a la llum: allí, els rellotges ressaguers, Llàtzer i els peixos
sense camí, descarnat el meu tacte per a tocar els records.
Només la meua oïda fa gorg dels ecos de les bugaderies: àvida la boca;
[tempestuosa
la mirada davant del grilló de l’enyorança…
la mirada davant del grilló de l’enyorança…
“Massa
llunyania” [‘Demasiada lejanía’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE
BESSÓ
DEMASIADA LEJANÍA
Demasiada lejanía
entre el espejo y la indulgencia: esquivas las retrospectivas
y las persianas del suspiro. El ojo en el ataúd de la noche, registra de soslayo
los caminos y aquella sombra íntima que se alza sobre los cuartones.
Excepto la biblioteca de mis culpas, todo es ya múltiple parábola.
Jamás llegaron hasta aquí los ángeles del alba.
Desde este lado del oleaje, la nube más allá de los silencios.
Sí, es la ironía como un tren condenado a perderse sobre los durmientes.
Sí, las nubes de las líneas idas de los rieles, la boca absurda del cielo.
Siempre soy huida cambiante, vagón de aleteo sin comensales.
No puedo regresar a la luz: allí, los relojes rezagados, Lázaro y los peces
sin camino, descarnado mi tacto para tocar los recuerdos.
Solo mi oído remansa los ecos de las lavanderías: ávida la boca; tormentosa
la mirada frente al grillete de la añoranza…
y las persianas del suspiro. El ojo en el ataúd de la noche, registra de soslayo
los caminos y aquella sombra íntima que se alza sobre los cuartones.
Excepto la biblioteca de mis culpas, todo es ya múltiple parábola.
Jamás llegaron hasta aquí los ángeles del alba.
Desde este lado del oleaje, la nube más allá de los silencios.
Sí, es la ironía como un tren condenado a perderse sobre los durmientes.
Sí, las nubes de las líneas idas de los rieles, la boca absurda del cielo.
Siempre soy huida cambiante, vagón de aleteo sin comensales.
No puedo regresar a la luz: allí, los relojes rezagados, Lázaro y los peces
sin camino, descarnado mi tacto para tocar los recuerdos.
Solo mi oído remansa los ecos de las lavanderías: ávida la boca; tormentosa
la mirada frente al grillete de la añoranza…
Barataria,
06.X.2014
No hay comentarios:
Publicar un comentario