LABERINT

Imagen cogida de la red

LABERINT

Em declare impotent fora de les meues sabates. Pertot l’ull obri laberints,
i ferides que quedaren en les ombres de l’alé.
Enmig de tanta nostàlgia, les lluernes es tornen tabú en le randes;
en l'apogeu de l’insomni, els centímetres del mar o la seua forma consumada.
Cap a on tira l’horitzó els seus lents carrers?
Des de la perversió del coixí, quin rumb té la fam i la seua seqüela?
(Sempre hi ha hores darreres per a la defunció dels xiprers)
Si més no això em sembla quan vull fugir dels sobresalts.
En la foguera flotant de les portes, el gran teatre dels somnis llançat
a l’aigua de les cèquies: degota la llum peixos d’arna.
Quan madura l’irremeiable, és desmesurada las meua mateixa misèria.
(Supose que també el silenci és un laberint amb els seus propis designis.)

“Laberint” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ 

LABERINTO

Me declaro impotente fuera de mis zapatos. Por doquier el ojo abre laberintos,
y heridas que quedaron en las sombras del aliento.
En medio de tanta nostalgia, las luciérnagas se vuelven un tabú en los encajes;
en el apogeo del insomnio, los centímetros del mar y su forma consumada.
¿Hacia dónde tira el horizonte sus lentas calles?
Desde la perversión de la almohada, ¿qué rumbo tiene el hambre y su secuela?
(Siempre hay horas postreras para la defunción de los cipreses)
Al menos eso me parece cuando quiero fugarme de los sobresaltos.
En la hoguera flotante de las puertas, el gran teatro de los sueños echado
al agua de las acequias: gotea la luz peces de polilla.
Cuando madura lo irremediable, es desmedida mi propia miseria.
(Supongo que también el silencio es un laberinto con sus propios designios.)

Barataria, 17.IX.2014

INTERIORITATS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

INTERIORITATS

Així, el psalm del món en el fosc mutisme de la caverna. 
Els interiors en la fluorescència nauseabunda, el jo de l’ombra cridant
en l’estàtua on —al peu dels escapularis— embastesc algunes pàgines
que en acabant tire al cistell de l’horitzó.
El fluir de la consciència no deixa de tindre les seues pròpies paradoxes: de sobte
emergeix la paràbola del fill pròdig, el gra d’anís o l’ull de l’agulla.
Res no és comparable al cloroform que rumiga a l’alcova: cada interioritat
és un espill de glops indesxifrables.
En cada cantó de la nuesa hi ha morts i inferns que algú
glorifica (algú que furga en el trau de la cendra; algú que tot orb veu subtils
paisatges; algú que en silenci arrossega la desmesura esparsa dels camins.)
Per tal de no perdre’m en la marxa, deixe la filiació de la salmorra.
Cap perspicàcia no és tan subtil com el món dolent de les rajoles
davant dels traumes de la meua pròpia ignorància…

Interioritats” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ. 

INTERIORIDADES

Así, el salmo del mundo en el oscuro mutismo de la caverna. 
Los interiores en la fluorescencia nauseabunda, el yo de la sombra gritando
en la estatua donde —al pie de los escapularios— hilvano algunas páginas
que luego las tiro al canasto del horizonte.
El fluir de la conciencia no deja de tener sus propias paradojas: de pronto
emerge la parábola del hijo pródigo, el grano de anís o el ojo de la aguja.
Nada es comparable al cloroformo que rumia en la alcoba: cada interioridad
es un espejo de sorbos indescifrables.
En cada esquina de la desnudez, hay muertes e infiernos que alguien
glorifica (alguien que hurga en el ojal de la ceniza; alguien que ciego ve sutiles
paisajes; alguien que en silencio arrastra la desmesura dispersa de los caminos.)
Para no perderme en la marcha, dejo la filiación de la salmuera.
Ninguna perspicacia es tan sutil como el mundo doliente de las baldosas
frente a los traumas de mi propia ignorancia…

Barataria, 13.IX.2014

CRESOL

Imagen cogida de la red

CRESOL

Creix la flama del cresol mentre respire el sutge com una epidèmia.
No és fortuïta, ho sé, aquesta visió de llum que nega les meues sabates i el rumb
del soterrani prolix de les meues vaguetats.
—L’ocell dessagna el seu cant entre escletxes (no hi ha més saviesa sinó la que devora tanta foscor) enmig del gemec de la llosa del temps.
En el camí definitiu, la fam deixa al descobert els obeliscos del sistema,
la comèdia del cel amb els seus eufemismes,
i les axil•les rompudes com un paisatge nauseabund.
Hui volguera rentar les meues llàgrimes amb l’aigua que brolla de la lluna,
navegar sense brúixola en el desconegut mossegar el bram dels estels.
Un llum d’oli, al cap i la fi, és un ull perllongant la nit. (Aqueixa hipnosi
que necessitem mentre mosseguem les burilles del murmuri.)

“Cresol” d’ANDREI CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

CANDIL

Arrecia la flama del candil mientras respiro el hollín como una epidemia.
No es fortuita, lo sé, esta visión de luz que anega mis zapatos y el rumbo
del sótano prolijo de mis vaguedades.
—El pájaro desangra su canto entre rendijas (no hay sabiduría sino la que devora tanta oscuridad) en medio del gemido de la laja del tiempo.
En el camino definitivo, el hambre deja descubiertos los obeliscos del sistema,
la comedia del cielo con sus eufemismos,
y las axilas rotas como un paisaje nauseabundo.
Hoy quisiera lavar mis lágrimas con el agua que sale de la luna,
navegar sin brújula en lo desconocido y morder el bramido de las estrellas.
Un candil es, después de todo, un ojo prolongando la noche. (Esa hipnosis
que necesitamos mientras mordemos las colillas del murmullo.)

Barataria, 13.IX.2014

CONVICCIONS

Imagen cogida de la red

CONVICCIONS

M’enlluernen les voravies enmig de tants records i còdols.
Sóc només un animal que dissimula els seus sostres i la pèrdua d’espills.
Entre el real i l’imaginari, sempre busque una tercera opció: 
l’eco a la deriva que obri la intempèrie,
la mossegada que no s’ajusta als ossos ni a la obediència, ni a als tapissos
de la pietat. Res no em commou més enllà de les funeràries (tot ho sufoquen
mans plàcides): si camine al voltant de l’orfenat, és perquè mai no
fiu les paus amb les parets, ni fiu colon de codis invisibles.
(Tot té el seu preu i cadascú paga el seu.)
Si els parracs se’m tornen insolubles, és perquè eixes ales em donà l’arcà.
Des del fons de la meua mort, no em cal cap talismà en la meua làpida.

“Conviccions” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ

CONVICCIONES

Me deslumbran las aceras en medio de tantos recuerdos y guijarros.
Soy solo un animal que disimula sus tejados y el extravío de espejos.
Entre lo real y lo imaginario, siempre busco una tercera opción: 
el eco a la deriva que abre la intemperie,
la dentellada que no se ciñe a los huesos ni a la obediencia, ni a las tapicerías
de la piedad. Nada me conmueve más allá de las funerarias (todo lo sofocan
manos apacibles): si camino alrededor de la orfandad, es porque nunca
me reconcilié con las paredes, ni fui colono de códigos invisibles.
(Todo tiene su precio y cada quien paga el suyo.)
Si los harapos se me tornan insolubles, es porque esas alas me dio el arcano.
Desde el fondo de mi muerte, no necesito talismanes en mi lápida.

Barataria, 16.IX.2014