CRESOL

Imagen cogida de la red

CRESOL

Creix la flama del cresol mentre respire el sutge com una epidèmia.
No és fortuïta, ho sé, aquesta visió de llum que nega les meues sabates i el rumb
del soterrani prolix de les meues vaguetats.
—L’ocell dessagna el seu cant entre escletxes (no hi ha més saviesa sinó la que devora tanta foscor) enmig del gemec de la llosa del temps.
En el camí definitiu, la fam deixa al descobert els obeliscos del sistema,
la comèdia del cel amb els seus eufemismes,
i les axil•les rompudes com un paisatge nauseabund.
Hui volguera rentar les meues llàgrimes amb l’aigua que brolla de la lluna,
navegar sense brúixola en el desconegut mossegar el bram dels estels.
Un llum d’oli, al cap i la fi, és un ull perllongant la nit. (Aqueixa hipnosi
que necessitem mentre mosseguem les burilles del murmuri.)

“Cresol” d’ANDREI CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

CANDIL

Arrecia la flama del candil mientras respiro el hollín como una epidemia.
No es fortuita, lo sé, esta visión de luz que anega mis zapatos y el rumbo
del sótano prolijo de mis vaguedades.
—El pájaro desangra su canto entre rendijas (no hay sabiduría sino la que devora tanta oscuridad) en medio del gemido de la laja del tiempo.
En el camino definitivo, el hambre deja descubiertos los obeliscos del sistema,
la comedia del cielo con sus eufemismos,
y las axilas rotas como un paisaje nauseabundo.
Hoy quisiera lavar mis lágrimas con el agua que sale de la luna,
navegar sin brújula en lo desconocido y morder el bramido de las estrellas.
Un candil es, después de todo, un ojo prolongando la noche. (Esa hipnosis
que necesitamos mientras mordemos las colillas del murmullo.)

Barataria, 13.IX.2014