ESPINES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

ESPINES

No són llegendàries com sembla: ensopeguem diàriament amb elles.
Són als carrers i a les catacumbes, en la consciència atàvica d’alguns cossos vius. 

Es troben ça i lla desentonant en el tors dels ocells;
maldestres sobresurten per damunt de la asfíxia.
(A cada minut, mosseguen la conca dels ulls, així compleixen el seu manifest
desesperat d’intimidar els talons i abraçar la sang i la plorera.)
Les he vistes des d’aquella mort antiga.
No és mer simbolisme l’esbarzer amarg que revela la matinada, ni el semen
que brolla de la seua albada.
Un dia no serem, és cert. Morirem d’indigestió, miserables, inútils
com les paraules sobre la cendra suorosa de la història.

“Espines”[‘Espinas’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ

ESPINAS

No son legendarias como parece: uno tropieza a diario con ellas.
Están en las calles y en las catacumbas, en la conciencia atávica de algunos cuerpos vivos. Están aquí y allá desentonando en el torso de los pájaros;
torpes sobresalen encima de la asfixia.
(A cada minuto, muerden la cuenca de los ojos, así cumplen su manifiesto
desesperado de amedrentar los calcañales y abrazar la sangre y el sollozo.)
Las he visto desde aquella muerte antigua.
No es mero simbolismo la zarza amarga que desvela la madrugada, ni el semen
que brota de su alborada.
Un día no seremos, es cierto. Moriremos de indigestión, miserables, inútiles
como las palabras sobre la ceniza sudorosa de la historia.
Barataria, 16.VII.2014

LLUM NEGRA

Imagen cogida de la red

LLUM NEGRA

En les altes ombres colapsades, la llum negra de l’espill en el buit.
Com swing voyeur ell obri llandes de l’oix, la conca dels ulls en l’ateisme
de la pedra, la whipped cream de la mitjanit disparada en la targeta
postal de l’esbargiment: tots els conjurs donen pas a la nit i a la més adusta
cal•ligrafia del desmais.
(En la gota dels adéus mire el rellotge despietat de la nuesa circular
de les ninetes; és el vestíbul emmurallat del buit, l’altra foscor
que s’aposta en el sostre.)
En el fons de l’escriptura, la tinta negra arrugada del mar o els seus ecos enfonsats.
En el fons del desvetlament, només aqueixos records convocats de l’espill.
Lluny crepiten els sediments infatigables de la pols. El país inconclús.

“Llum negra” [‘Luz negra’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

LUZ NEGRA

En las altas sombras colapsadas, la luz negra del espejo en el vacío.
Como swing voyeur el abre latas del asco, la cuenca de los ojos en el ateísmo
de la piedra, la whipped cream de la medianoche disparada en la tarjeta
postal del desahogo: todos los conjuros dan paso a la noche y a la más adusta
caligrafía del desfallecimiento.
(En la gota de los adioses miro el reloj despiadado de la desnudez circular
de las pupilas; es el zaguán amurallado del vacío, la otra oscuridad
que se aposta en el techo.)
En el fondo de la escritura, la tinta negra arrugada del mar y sus ecos hundidos.
En el fondo del desvelo, solo esos recuerdos convocados del espejo.
Lejos crepitan los sedimentos infatigables del polvo. El país inconcluso.

Barataria, 13.VII.2014

MEMÒRIA INSOMNE

Imagen cogida de la red

MEMÒRIA INSOMNE

despiertan los sentidos,
quedando a lo demás adormecidos.
FRAY LUIS DE LEÓN

Tot en la nit és fondalada. Repta la pluja damunt del cos dels amants; el cap de setmana crema com les brases, tot seguit l’escòria del somni fa la seua: els somnis em deixen líquides espessors; l’espill desteixeix els llenços de les ombres: a la vora de l’insomni, en els anells dels ulls, l’arc i la fletxa: la tempesta i el riu al costat de l’atri de l’alambí sempre en fuita; fereix la destil•leria de la fuga, aquest joc de calar foc a les portes, al cosset del buit invertit, fins i tot al país desolat davant dels meus ulls, a l’ombra mortal d’agulles, escalpels i tota mena d’armes blanques. Ningú no em féu tant desvetlament i exili com els teus porus: la boira ofereix cortines grises a les finestres; penja la molsa de les meues còrnies, ens mirem en el rail proscrit de trens els vagons dels quals són amants de la penombra. En el raig d’aigua del lavabo, la memòria obri carrers fingits, remors involuntaris de branques, dies en què els adjectius són espills lents: fulls d’escuma deambulen en els dits de les mans. Per si de cas, et recorde el meu mateix rovell: el verdet damunt del nom i els segells postals de les cartes; totes les pors que l’antesala de la posteritat convertí en suïcides…

“Memòria insomne” [‘Memoria insomne’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ

MEMORIA INSOMNE

despiertan los sentidos,
quedando a lo demás adormecidos.
FRAY LUIS DE LEÓN

Todo en la noche es hondonada. Repta la lluvia sobre el cuerpo de los amantes; el fin de semana arde como las brasas, luego la escoria del sueño hace lo suyo: los sueños, me dejan líquidas espesuras; el espejo desteje los lienzos de las sombras: a la orilla del insomnio, en los anillos de los ojos, el arco y la flecha: la tormenta y el río al costado del atrio del alambique siempre en fuga; hiere la destilería de la fuga, este juego de prenderle fuego a las puertas, al corsé del oquedal invertido, inclusive al país desolado en mis ojos, a la sombra mortal de agujas, escalpelos y toda suerte de armas blancas. Nadie me dio tanto desvelo y exilio como tus poros: la niebla ofrece cortinas grises a las ventanas; cuelga el musgo de mis córneas, nos miramos en el riel proscrito de trenes cuyos vagones son amantes de la penumbra. En el chorro de agua del lavabo, la memoria abre calles fingidas, murmullos involuntarios de ramas, días donde los adjetivos son lentos espejos: folios de espuma deambulan en los dedos de las manos. Por si acaso, te recuerdo mi propia herrumbre: el moho sobre el nombre y los sellos postales de las cartas; todos los miedos que la antesala de la posteridad convirtió en suicidas…

Barataria, 28.XI.2011

PEIXOS

Imagen cogida de la red

PEIXOS

Al bell mig de la nit, les aigües turbulentes dels peixos i el magma
que juga a l’imaginari de sirenes. (U mai no sap que té entre mans
les aigües del futur, amb quins camins romputs es troba el riure,
i aqueix renill de sal de l’escuma.)
Damunt de les aigües, potser la por i els morts i la lluna de cendra. 
Potser la cacera de sempre: els rats al costat dels morts eixint amb la fúria 
dels albellons, els homes i dones sense paraules.
Més enllà de la fresa dels jardins moribunds, és el món i el seu alé
suïcida, hi són els territoris del parrac. (Sense dubte, és llarg el camí
de l’alliberament), els dies de l’abraçada i la llum humiliada en el grafit obscé:
el poema, al capdavall, s’escriu en la pàgina de sang.

“Peixos” [‘Peces’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

PECES

En medio de la noche, las aguas turbulentas de los peces y el magma
que juega al imaginario de sirenas. (Uno nunca sabe que tienen entre manos
las aguas del futuro, con qué caminos rotos se encuentra la risa,
y ese relincho de sal de la espuma.)
Sobre las aguas, quizá el miedo y los muertos y la luna de ceniza. 
Quizá la cacería de siempre: las ratas junto a los muertos saliendo con la furia
de los albañales, los hombres y mujeres sin palabras.
Más allá del desove de los jardines moribundos, está el mundo y su aliento
suicida, están los territorios del harapo. (Sin duda, es largo el camino
de la liberación), los días del abrazo y la luz humillada en el grafiti obsceno:
el poema, después de todo, se escribe en la página de sangre.
Barataria, 08.VII.2014