sábado, 8 de junio de 2013

DESTÍ

Imagen cogida del FB de André Cruchaga




DESTÍ



…al llegar a la curva me vuelvo y miro por encima del hombro 
de mi pasado lleno del ruido mágico en el momento preciso 
siempre incomprensible y angustioso del fruto del árbol del pan…
AIMÉ CÉSAIRE




On va el badall de la llàntia en la nit, l’arbre duplicat
dels ulls, la febre de l’ocell volant a contrallum?
—L’alé és un destí, la infantesa primera dels vaixells,
el cor verd de les llànties, la gràcia del mar concentrat
en les ninetes. Aqueix feliç balcó dels somnis al niu infinit
de l’arbre fondo del vent.
El fang del que som ens sosté en el subsòl. —Aqueix presagi
de faules en presència d’escales i desnivells.
Una veu superior obri el camí de la pell.
Fins on arriben les fronteres del miratge, el quartó de l’espill
inventat, Llàtzer sense el desvetlament de l’agonia?
—Dit és l’enigma sense fondre’s. El dia germinal de l’ala.
L’hort sense terminis als dits del calendari, per bé que els dies atien
la mateixa efervescència de les aigües umbilicals.
El pols exorcitza els bafs de la memòria. 
Destí amb criptes, amb càbales, amb ombres? —El destí sovint
és una nit fatigada, on només cap l’enruna.
Un deu riure’s del gir il•lús de la llunyania o, almenys, no prendre’s
seriosament la clarividència dels cecs, l’oli d’eucaliptus
per a la tos, el mocador de l’aigua dels anhels.
De sobte un deu ser coherent amb les subtileses del dubte;
res és més gratificant que descobrir la set en la respiració,
i riure en el desvetlament del viscut.
Cadascú llaura la serradura del seu mateix xàfec. Cadascú flueix
en la sal o el sucre dels gira-sols i les begònies,
en els dies consumits per les contradiccions, en el mapa dels seus porus,
o en les aigües indigents de la ficció.
Cadascú viu en la fugacitat o en la perennitat del pol•len,
cadascú mulla la fogassa de pa segons convé a l’albir.
La resta queda: sempre la llum al paisatge de l’oïda o en el jardí
empelt de l’ànima.
Som part d’aqueix dubte de la set.
Así motlurem les mans al refilet.
Des de les temples als peus toquem la memòria.
Des de la vocal a la cendra de les barques.
Des de l’espill que ens inventa, fins al tràngol a la cendra.
Des de la creu del secret, fins al forcó escorxat de l’atzar.
Des del mar circular de la por, fins a la brisa de les temples.
Des del coixí delirant, fins a la ràfega del cereal de la consciència.

“Destí”[‘Destino’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ






DESTINO



…al llegar a la curva me vuelvo y miro por encima del hombro 
de mi pasado lleno del ruido mágico en el momento preciso 
siempre incomprensible y angustioso del fruto del árbol del pan…
AIMÉ CÉSAIRE



¿A dónde va el bostezo de la lámpara en la noche, el árbol duplicado
de los ojos, la fiebre del pájaro volando a contraluz?
—El aliento es un destino, la infancia primera de los barcos,
el corazón verde de las lámparas, la gracia del mar concentrado
en las pupilas. Ese feliz balcón de los sueños en el nido infinito
del árbol hondo del viento.
El barro del que somos nos sostiene en el subsuelo. —Ese presagio
de fábulas en presencia de escaleras y desniveles.
Una voz superior abre el camino de la piel.
¿Hasta dónde llegan las fronteras del espejismo, el cuartón del espejo
inventado, Lázaro sin el desvelo de la agonía?
—Dicho está el enigma sin diluirse. El día germinal del ala.
El huerto sin plazos en los dedos del calendario, aunque los días aticen
la propia efervescencia de las aguas umbilicales.
El pulso exorciza los vahos de la memoria. 
¿Destino con criptas, con cábalas, con sombras? —El destino, a menudo,
es una noche fatigada, donde sólo cabe el escombro.
Uno debe reírse del giro iluso de la lejanía o, al menos, no tomarse
en serio la clarividencia de los ciegos, el aceite de eucalipto
pata la tos, el pañuelo del agua de los anhelos.
De pronto uno tiene que ser coherente con las sutilezas de la duda;
nada es más gratificante que descubrir la sed en el respiro,
y reir en el desvelo de lo vívido.
Cada quien labra el aserrín de su propio aguacero. Cada quien fluye
en la sal o el azúcar de los girasoles y las begonias,
en los días consumidos por las contradicciones, en el mapa de sus poros,
o en las aguas indigentes de la ficción.
Cada quien vive en la fugacidad o en la perennidad del polen,
cada quien moja la hogaza de pan según conviene al albedrío.
Lo demás queda: siempre la luz en el paisaje del oído o en el jardín
injerto del alma.
Somos parte de esa duda de la sed.
Así le moldeamos las manos al trino.
Desde las sienes a los pies tocamos la memoria.
Desde la vocal a la ceniza de las barcas.
Desde el espejo que nos inventa, hasta el trance a la ceniza.
Desde la cruz del sigilo, hasta el horcón desollado del azar.
Desde el mar circular del miedo, hasta la brisa de las sienes.
Desde la almohada delirante, hasta la ráfaga del cereal de la conciencia.

Barataria, 05.VI.2010


domingo, 2 de junio de 2013

COLOFÓ

Imagen cogida de: dibujoseco.blogspot.com





COLOFÓ





Malgrat els ofegaments, vaig amb l’ombra del rovell damunt dels muscles:
udola el gos de la soledat, els ara que es quedaren com les vaques flaques
de la paràbola (a mitges del somni els retrunys de l’agonia.)
—He aprés que fins i tot els rostolls no són eterns als ulls;
desconec els sentiments aliens, per bé que ells arriben fins al coll:
un dia, —després de superar els atavismes— sobreviuré en l’alternància
del vol: dormí creient que l’horitzó no tenia fullaraca i era ferm,
i així mamprenguí aqueixa llarga jornada de gavines.
La meua memòria és una altra creu semblant als cresols foscos de la set:
Hi ha dies destarifats on s’acumulen tots els dolors (deixe que el temps
seque aquesta llàgrima, nua com l’arpó que entra al pit.)
No et fies —em dic enmig dels meus ofegaments— cap jurament no se sosté
en l’aire: en acabant, lleve l’espill orfe penjat de la paret...
No et fies, --em dic—l’arc del cel s’arrabassa més lleuger del que creus...


 Colofó [‘Colofón]. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





COLOFÓN





Pese a los ahogos, voy con la sombra de la herrumbre sobre los hombros:
aúlla el perro de la soledad, los ahoras que se quedaron como las vacas flacas
de la parábola (a mitad del sueño los retumbos de la agonía.)
—He aprendido que aún los rastrojos no son eternos en los ojos;
desconozco los sentimientos ajenos, aunque ellos lleguen hasta el cuello:
un día, —después de superar los atavismos— sobreviviré en la alternancia
del vuelo: dormí creyendo que el horizonte no tenía hojarasca y era firme,
y así emprendí esa larga jornada de gaviotas.
Mi memoria es otra cruz semejante a los candiles oscuros de la sed:
hay días desmedidos donde se acumulan todos los dolores (dejo al tiempo
que seque esta lágrima, desnuda como el arpón que entra al pecho.)
No te fíes —me digo en medio de mis ahogos— ningún juramento se sostiene
en el aire: luego, quito el espejo huérfano colgado de la pared...
No te fíes, --me digo-- el arco iris se descuaja más ligero de lo que crees...
Barataria, 18.V.2013

domingo, 26 de mayo de 2013

VIA LLIURE

Imagen cogida del Fb de Pere Bessó




VIA LLIURE




Al pujol que fa l’horitzó amb els seus velams, el llampec
a l’altura de les meues temples, i els dits lluminosos damunt de l’espill.
(Hui no hi ha resquills als cantons de l’horitzó, ni semàfors foscos
en la llunyania, sinó via lliure per als pals solars.)

En aquesta llum de l’anell efervescent, els dos hemisferis del riure
i la subversió simultània del prisma.
En l’autoretrat del gratacels dels trens, el sucre juga a ser temporal
en el balcó polvorizat del pol•len.
Després que la plenamar trencà els traus del zodíac, l’alta marea
possibilita hui, esborrar les esdrúixoles dels peixos.
A través del vent, el cordatge de l’alé i el seu mosaic de reflexos.

“Via lliure” [‘Via libre’] traducció al català de PERE BESSÓ del poema d’ANDRÉ CRUCHAGA 





VÍA LIBRE




En la colina que hace el horizonte con sus velámenes, el relámpago
a la altura de mis sienes, y los dedos lumínicos sobre el espejo.
(Hoy no hay esquirlas en las esquinas del horizonte, ni semáforos oscuros
en la lejanía, sino vía libre para los mástiles solares.)

A esta luz de la sortija efervescente, los dos hemisferios de la risa
y la subversión simultánea del prisma.
En el autorretrato del rascacielos de los trenes, el azúcar juega a ser temporal
en el balcón pulverizado del polen.
Después que la pleamar rompió los ojales del zodíaco, la alta marea
posibilita hoy, borrar las esdrújulas de los peces.
A través del viento, el cordaje del aliento y su mosaico de reflejos.

Barataria, 26.V.2013

martes, 14 de mayo de 2013

PEDRA


Imagen cogida de: commons.wikimedia.org




PEDRA




El dia de sobte aspira a ser aire. La pedra, concubina.
Hui és un dia per a confessar certes paraules: paraules verges,
no aqueixa esquizofrènia atònica de la fullaraca. Hui és un dia sense suborns,
—també sense maniqueismes, per descomptat—.
Passà la tempesta esquinçant els traus del pressentiment, la cripta del xiprer;
ara només he de respirar,
entre llànties i rosada, fins arribar a l’imaginari revelat.

“Pedra” [‘Piedra’], poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





PIEDRA





El día de repente aspira a ser aire. La piedra, concubina.
Hoy es un día para confesar ciertas palabras: palabras vírgenes,
no esa esquizofrenia atónica de la hojarasca. Hoy es un día sin sobornos,
—también sin maniqueísmos, por supuesto—.
Pasó la tormenta rasgando los ojales del pálpito, la cripta del ciprés;
ahora sólo debo respirar,
entre lámparas y rocío, hasta alcanzar el imaginario revelado.

Barataria, 09.V.2013