lunes, 14 de noviembre de 2022

MALGRAT TOT│ A PESAR DE TODO

Obra pictórica de Cristian López,
Pintor salvadoreño.

MALGRAT TOT

 

No hay límites para la melancolía humana

Se cuenta siempre con una piedra para colocar sobre la pirámide

de las lágrimas…

LOUIS ARAGON

 

Tornem a la casa al costat d’aquell riu que coneguérem de lluna confiada.

Tornem a la nit a tèixer els esgarraps de la boira, a la set tèbia,

roja dels navilis abans que trenque l’alba el peix de la nostàlgia.

O ens vença el tragí de la brasa i ens llance en cendra a l’aigua.

En l’horitzó una enfiladissa de núvols, uns ocells que naixen

de l’aire amb meteors en les plomes sobre els propis draps.

Els nostres peus estan impregnats del fang envellit de tambors,

Alguns gossos de xiprers llepen el pudor cadavèric en el claustre de l’espill,

ens alimentem de creus cegues, torturants, sense repar a l’òxid

i al guix de ferro que recorre la vida lligada a passions truculentes.

Però tornar també ens lliga el cos a certs taüts.

Mitjançant el trau de la tortura, el repunt demencial dels psalms,

els suplicis retinguts en la llengua, el nomadisme que ens venç

en el dubte sense porta ni data, llevat d’un paraigües trencat damunt de ’arena.

Tornem encara que després calga enfilar la flama dels llampecs

socarrats per les cunyes de fusta de l’estossec.

Ens espera un niu unflat de rellotges mutilats, un tinter

hipotètic on les aixelles canvien el seu estat de gràcia.

A través dels perdigons de les paraules, l’escriptura del crit,

i aqueixa rara llet roja que brolla de les perruqueries i es perd

en els respiraders soterranis de la pèrdua.

damunt de la fruita de les illades, el bolet ancestral dels trapezis.

.

Poema d’ANDRÈ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

A PESAR DE TODO

 

No hay límites para la melancolía humana

Se cuenta siempre con una piedra para colocar sobre la pirámide

de las lágrimas…

LOUIS ARAGON

 

Volvamos a la casa junto a aquel río que conocimos de luna confiada.

Volvamos a la noche a tejer los rasguños de la niebla, a la sed tibia,

roja de los navíos antes que amanezca el pez de la nostalgia.

O nos venza el trajín de la brasa y nos lance en ceniza al agua.

En el horizonte una enredadera de nubes, unos pájaros que nacen

del aire con meteoros en las plumas sobre los propios harapos.

Nuestros pies están impregnados del barro envejecido de tambores,

algunos perros de ciprés lamen el ijillo en el claustro del espejo,

nos alimentamos de cruces ciegas, torturantes, sin reparo al óxido

y a la tiza de hierro que recorre la vida atada a pasiones truculentas.

Pero volver también nos ata el cuerpo a ciertos ataúdes.

A través del ojal de la tortura, el pespunte demencial de los salmos,

los suplicios retenidos en la lengua, el nomadismo que nos vence

en la duda sin puerta ni fecha, salvo un paraguas roto sobre la arena.

Volvamos aunque luego haya que enhebrar la flama de los relámpagos

chamuscados por las cuñas de madera del carraspeo.

Nos espera un nido hinchado de relojes mutilados, un tintero

hipotético donde las axilas cambian su estado de gracia.

A través de los perdigones de las palabras, la escritura del grito,

y esa rara leche roja que brota de las peluquerías y se pierde

en los respiraderos subterráneos del extravío.

Sobre la fruta de los ijares, el hongo ancestral de los trapecios.

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

©André Cruchaga


 

miércoles, 9 de noviembre de 2022

EBRI D’ENDERROCS│ EBRIO DE ESCOMBROS

Imagen FB de Pere Bessó

EBRI D’ENDERROCS

 

Sólo los ojos son todavía capaces de emitir un grito.

RENÉ CHAR

 

Des de sempre mossegar els talons del gos carrerer que badalla

la seua fam burlant-se del món cada volta que li malbaraten

l’esperança d’un os. Damunt de la llosa de pedra el seu esquelet.

Vallejo i Baudelaire miren de reüll recolzant-se en la mort.

Segons sembla, no cessa un ebri entre les runes del bé i del mal,

les mentides pietoses amb les que s’enganya la vida.

De vegades només cal una llàntia moribunda per a travessar

l’eternitat de un rosegó, atrapar al sedàs de mel

el dolor, la pàgina de vida d’una gàbia, el remolí dels desitjos

en el comptagotes de la felicitat. «La foscor és un camí

i la llum un lloc / el cel que no existí ni existirà».

Sempre anem espesseïts de malesa, som fetus en aigües amuntegades,

éssers en l’abisme que somiem, fills de granit procaç.

Abans que no es bifurque el cuc en la carn, li fem pessigolles

al destí, i irrompem en el «regne final»

                                          de les foscors més malèvoles.

.

Poema d’ANDRÈ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

.

.

EBRIO DE ESCOMBROS

 

Sólo los ojos son todavía capaces de emitir un grito.

RENÉ CHAR

 

Desde siempre morder los calcañales del perro callejo que bosteza

su hambre burlándose del mundo cada vez que le estropean

la esperanza de un hueso. Sobre la losa de piedra su esqueleto.

Vallejo y Baudelaire miran de reojo apoyándose en la muerte.

Al parecer no cesa un ebrio entre los escombros del bien y el mal,

las mentiras piadosas con las que se engaña la vida.

A veces solo hace falta un candil moribundo para atravesar

la eternidad de un mendrugo, atrapar en el cedazo de miel

el dolor, la página de vida de una jaula, el remolino de los deseos

en el cuentagotas de la felicidad. «La oscuridad es un camino

y la luz un lugar / el cielo que no existió ni existirá».

Siempre vamos tupidos de maleza, somos fetos en aguas agolpadas,

seres en el abismo que soñamos, vástagos de granito procaz.

Antes que se bifurque el gusano en la carne, le hacemos cosquillas

al destino, e irrumpimos en el «reino final»

                                             de las oscuridades más aviesas.

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

©André Cruchaga




 

ASIMETRIA AL LLINDAR│ ASIMETRÍA EN EL UMBRAL

Imagen FB de Pere Bessó

ASIMETRIA AL LLINDAR

 

Anem al rierol que les tempestes fan quan deserten.

No hi ha resguard al costat de la rosa de farina,

als cereals foscos que es cultiven als hivernacles

ni llibertat als carrers quan només la pedra sobreviu.

Cap ruixat no és reparable en les arenes del desert de la boca,

tampoc no és es possible respirar en els dorments de fum del cresol

just a la deshora de les pulsacions del més enllà.

El que ens resta és certa obsessió per les velles manies

concentrades en el vinagre de la terra repetida en l’aire.

Sempre al límit ens decebem de la bellesa i la seua cara comuna.

Al costat de la taula el somni de la fam. A la vora del llit el somni

de les idees mortes, el recurs final de la vida sotmesa.

En la inclemència res no és moviment, el fred que es malfia

de la mort, el cor que es podreix en uns braços.

Supose que el desig no importa als carrers. A qui li pot importar

si cedim la llibertat en una promesa?

En la punta del dia, l’ombra de l’asfalt de la tirania,

ullege l’últim llindar, el de l’asimetria de l’absència.

Resten els ecos en la mirada, les taques de sang

arruixades al carrer, els ulls que urgeixen un pervindre diferent.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

ASIMETRÍA EN EL UMBRAL

 

Andamos en el riachuelo que las tormentas hacen cuando desertan.

No hay resguardo en el costado de la rosa de harina,

en los cereales oscuros que se cultivan en los invernaderos

ni libertad en las calle cuando solo la piedra sobrevive.

Ningún rocío es reparable en las arenas del desierto de la boca,

tampoco es posible respirar en los durmientes de humo del quinqué

justo a la deshora de las pulsaciones del más allá.

Lo que nos queda es cierta obsesión por las viejas manías

concentradas en el vinagre de la tierra repetida en el aire.

Siempre al límite nos decepcionamos de la belleza y su cara común.

Junto a la mesa el sueño del hambre. Junto a la cama el sueño

de las ideas muertas, el recurso final de la vida sometida.

En la inclemencia nada es movimiento, el frío que desconfía

de la muerte, el corazón que se pudre en unos brazos.

Supongo que el deseo no importa en las calles. ¿A quién puede

importarle si cedimos la libertad en una promesa?

En la punta del día, la sombra del asfalto de la tiranía,

hojeo en los ojos el último umbral, el de la asimetría de la ausencia.

Permanecen los ecos en la mirada, las manchas de sangre

regadas en la calle, los ojos que urgen un porvenir diferente.

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

©André Cruchaga


lunes, 7 de noviembre de 2022

LESIÓN VENIAL EN LA ROSADA│ LESIÓN VENIAL EN EL ROCÍO

Obra pictórica de Joan Mitchell

LESIÓN VENIAL EN LA ROSADA

 

Enmig dels dòcils fils d’ocells de paper, el somni de conquerir el no-res, aqueix gram sòrdid dels núvols davant dels nostres ulls. De vegades em resulta gratificant i irresistible la bijuteria dels fòssils, una llàgrima filosa en el fem del tercer dia sagnant d’esperança. A ver dir mai no tinguí majors pretensions a la innocència d’una mossegada de cuixes, a la garriga hirsuta de la flama pujant des dels peus. Vostè sap que a certa altura del seu cos hi ha un oasi, una rosa degollada en la feresa, una llengua comuna que tolerem mentre aplega el naufragi. En la hipnosi del vent sobre la pedra avança l’ombra de l’Au Phènix quasi nupcial en la branca de l’estiu del vestigi. En aquesta angoixa negra i venial, li faig un cluc d’ulls a l’escot de l’aigua que flueix en dicció líquida.

.

Poema d’ANDRÈ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

LESIÓN VENIAL EN EL ROCÍO

 

En medio de los dóciles hilos de pájaros de papel, el sueño de conquistar la nada, esa grama sórdida de las nubes frente a nuestros ojos. A veces me resulta gratificante e irresistible la bisutería de los fósiles, una lágrima filosa en la basura del tercer día sangrante de esperanza. A decir verdad nunca tuve mayores pretensiones a la inocencia de un mordisco de muslos, a la breña hirsuta de la flama subiendo desde los pies. Usted sabe que a cierta altura de su cuerpo hay un oasis, una rosa degollada en la fiereza, una lengua común que toleramos mientras llega el naufragio. En la hipnosis del viento sobre la piedra avanza la sombra del Ave Fénix casi nupcial en la rama del veneno del vestigio. En esta congoja negra y venial, le hago un guiño al escote del agua que fluye en dicción líquida.

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

©André Cruchaga