miércoles, 9 de noviembre de 2022

ASIMETRIA AL LLINDAR│ ASIMETRÍA EN EL UMBRAL

Imagen FB de Pere Bessó

ASIMETRIA AL LLINDAR

 

Anem al rierol que les tempestes fan quan deserten.

No hi ha resguard al costat de la rosa de farina,

als cereals foscos que es cultiven als hivernacles

ni llibertat als carrers quan només la pedra sobreviu.

Cap ruixat no és reparable en les arenes del desert de la boca,

tampoc no és es possible respirar en els dorments de fum del cresol

just a la deshora de les pulsacions del més enllà.

El que ens resta és certa obsessió per les velles manies

concentrades en el vinagre de la terra repetida en l’aire.

Sempre al límit ens decebem de la bellesa i la seua cara comuna.

Al costat de la taula el somni de la fam. A la vora del llit el somni

de les idees mortes, el recurs final de la vida sotmesa.

En la inclemència res no és moviment, el fred que es malfia

de la mort, el cor que es podreix en uns braços.

Supose que el desig no importa als carrers. A qui li pot importar

si cedim la llibertat en una promesa?

En la punta del dia, l’ombra de l’asfalt de la tirania,

ullege l’últim llindar, el de l’asimetria de l’absència.

Resten els ecos en la mirada, les taques de sang

arruixades al carrer, els ulls que urgeixen un pervindre diferent.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

ASIMETRÍA EN EL UMBRAL

 

Andamos en el riachuelo que las tormentas hacen cuando desertan.

No hay resguardo en el costado de la rosa de harina,

en los cereales oscuros que se cultivan en los invernaderos

ni libertad en las calle cuando solo la piedra sobrevive.

Ningún rocío es reparable en las arenas del desierto de la boca,

tampoco es posible respirar en los durmientes de humo del quinqué

justo a la deshora de las pulsaciones del más allá.

Lo que nos queda es cierta obsesión por las viejas manías

concentradas en el vinagre de la tierra repetida en el aire.

Siempre al límite nos decepcionamos de la belleza y su cara común.

Junto a la mesa el sueño del hambre. Junto a la cama el sueño

de las ideas muertas, el recurso final de la vida sometida.

En la inclemencia nada es movimiento, el frío que desconfía

de la muerte, el corazón que se pudre en unos brazos.

Supongo que el deseo no importa en las calles. ¿A quién puede

importarle si cedimos la libertad en una promesa?

En la punta del día, la sombra del asfalto de la tiranía,

hojeo en los ojos el último umbral, el de la asimetría de la ausencia.

Permanecen los ecos en la mirada, las manchas de sangre

regadas en la calle, los ojos que urgen un porvenir diferente.

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

©André Cruchaga


No hay comentarios: