domingo, 6 de marzo de 2022

AMB LA PLOMA A LA MÀ │ CON LA PLUMA EN LA MANO

 




AMB LA PLOMA A LA MÀ

 

 

Con la pluma en la mano se

lanzaba en un paracaídas mental hacia las hojas blancas y vacías.

Alejandra Pizarnik

 

 

No és que vaja “Pel camí de Swann”, a la cerca del temps perdut de Proust. Sovint m’envolte en els records primitius del coixí, aquest fil de desitjos, de la costella a la pàgina, dels trens als ocells, en un quiosc on els ulls lligen l’home-hoste a la terra. De seguida m’adone que somiar és imaginar camins des del record cap a la nuesa on giren en llindars els paraigües, figuracions que no tenen cabuda en les parets. La llum és la sang plural de les palpebres, de vegades l’exorcisme de la poma extraviada en alguna estació el destí de la qual es dissimula a la tinta, o en la certitud d’algun carrer o finestra. Des de l’ala de memòria, el creixent llostreig en un paracaigudes.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

CON LA PLUMA EN LA MANO

 

 

Con la pluma en la mano se

lanzaba en un paracaídas mental hacia las hojas blancas y vacías.

Alejandra Pizarnik

 

 

No es que vaya “Por el Camino de Swann”, tras el tiempo perdido de Proust. A menudo me envuelvo en los recuerdos primitivos de la almohada, ese hilo de deseos, de la costilla a la página, de los trenes a los pájaros, en un quiosco donde los ojos leen al hombre-huésped en la tierra. Enseguida me doy cuenta que el sueño es imaginar caminos desde el recuerdo hacia la desnudez donde giran en umbrales los paraguas, figuraciones que no tienen cabida en las paredes. La luz es la sangre plural de los párpados, a veces el exorcismo de la manzana extraviada en alguna estación cuyo destino se disimula en la tinta, o en la certidumbre de alguna calle o ventana. Desde el ala de memoria, el creciente amanecer en un paracaídas.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


Imagen FB de Pere Bessó


.

AIGÜES ATIADES

 

 

Bevem des del manglar la plenitud del mar, la flor de les seues arrels

d’aigua, la llum prima dels espills, l’intrincat brancatge

de l’aire. En aquest laberint, la llum dels velams,

les síl•labes de l’ull en el batec,

tot l’itinerari dels ocells: bullen, a més a més, els peixos de l’ànima

acaçant llunyanies, el groc de l’hivern de les ribes,

la set que a estones s’estella a l’insomni.

Una paraula, aleshores, és la finestra en l’ull de les coses.

Una síl•laba que vol ser aigua a la claredat, damunt de l’home.

Una lletra l’espill a les pupil•les, l’imaginat resum

de la trama oberta a somnis atiats

per les eines del temps i, alhora, per les ales de l’ull

de llum de l’alba: des del ritual de la serenor, es pot desdoblar

l’aigua a la gola, lleus trets immòbils,

les darreres glopades del foc, potser l’àmbit perfecte

de la lluminositat. Potser les ales desnuades.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

AGUAS ATIZADAS

 

 

Bebemos desde el manglar la plenitud del mar, la flor de sus raíces

de agua, la luz delgada de los espejos, el intrincado ramaje

del aire. En ese laberinto, la luz de los velámenes,

las sílabas del ojo en el pulso,

todo el itinerario de los pájaros: bullen, además, los peces del alma

persiguiendo lejanías, el amarillo del invierno de las orillas,

la sed que a ratos se astilla en el insomnio.

Una palabra, entonces, es la ventana en el ojo de las cosas.

Una sílaba que quiere ser agua en la claridad, encima del hombre.

Una letra el espejo en las pupilas, el imaginado resumen

de la trama abierta a sueños atizados

por las herramientas del tiempo y a su vez, por las alas del ojo

de luz del alba: desde el ritual de la serenidad, se puede desdoblar

el agua en la garganta, leves trazos inmóviles,

las últimas bocanadas del fuego, quizás el ámbito perfecto

de la luminosidad. Quizás las alas desanudadas.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


 

sábado, 5 de marzo de 2022

VISC PER A ENCARAR LA NIT │ VIVO PARA ENCARAR LA NOCHE

Imagen FB de Pere Bessó


VISC PER A ENCARAR LA NIT

 

 

Enmig de la tempesta, les goles negres d’un temps de plagues

i coccions i el soroll creixent de tot el que va cremant

el nus de foc de les mutacions destructives,

com lletanies d’una batalla sense fi, conjurs, un vol

assetjat per ocells trencats, aigües de substàncies relliscoses.

És el que tenim davant dels ulls, més enllà de la boca estellada

de la nit damunt d’un tren de remors: els ulls ebris convoquen

l’absolució del fum, potser el comiat

d’aquests petits inferns deixats als mocadors.

Hi ha a les ribes del titubeig, llargs esclafits d’espais grisos.

Corbes estranyes de vitralls ens parlen de nits penjades

al coll, de grossos ganivets enmig de bufons cecs.

Ens parlen d’aquesta solitud que se sent al capciró dels dits.

A estones entrem a llocs estranys i travessem la terra:

Res no és desconegut, ara, en aquest país de pors

on s’escapcen temples i es bescanvien els ulls per zoològics.

Si no encarem el fals profeta del cel i el seu seguici malèvol,

haurem perdut tota l’esplendor de la vida i el versemblant

de la llum: ens encaminem a la destrucció i a la veu de l’odi.

Sobre la porta d’aquesta terra ferida, desventura i bijuteries,

on un espectacle disfressat d’humanitat.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

VIVO PARA ENCARAR LA NOCHE

 

 

En medio de la tormenta, las fauces negras de un tiempo de plagas

y cocciones y el ruido creciente de todo lo que va quemando

el nudo de fuego de las mutaciones destructivas,

como letanías de una batalla sin fin, conjuros, un vuelo

sitiado por pájaros rotos, aguas de sustancias resbaladizas.

Es lo que tenemos frente a los ojos, más allá de la boca astillada

de la noche sobre un tren de murmullos: los ojos ebrios convocan

a la absolución del humo, tal vez a la despedida

de estos pequeños infiernos dejados en los pañuelos.

Hay en las orillas del titubeo, largos estallidos de espacios grises.

Curvas extrañas de vitrales, nos hablan de noches colgadas

al cuello, de gordos cuchillos entre bufones ciegos.

Nos hablan de esa soledad que se siente en la yema de los dedos.

A ratos entramos a lugares extraños y atravesamos la tierra:

nada es desconocido, ahora, en este país de miedos

donde se decapitan templos y se cambian los ojos por zoológicos.

Si no encaramos al falso profeta del cielo y su séquito avieso,

habremos perdido todo el esplendor de la vida y lo verosímil

de la luz: nos encaminamos a la destrucción y a la voz del odio.

Sobre la puerta de esta tierra herida, desventura y bisuterías,

en un espectáculo disfrazado de humanidad.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


 

jueves, 3 de marzo de 2022

RETRAT DE LA POBRESA │ RETRATO DE LA POBREZA

 

Imagen FB de Pere Bessó


.

RETRAT DE LA POBRESA

 

 

Un dia viu en l'espiga la rosada i també la viola mentre dormia

de genolls al costat del gos humit de les meves ànsies frenètiques.

A l'altra banda del mur de tova, feia mal la fúria  de la fam, l'olor

de l'aiguat i els seus til·litis de dentadura postissa.

Sempre hi havia algú que em transmetia els seus calfreds,

aquest panorama del cel amb les seves nafres, el món només d'ulls

tísics, la lluna en un taüt de cavalls desbocats.

Com un tren malalt, les ombres múltiples en un espill

pansit, ací, amuntegades les solituds, les boques al peltre negre

de la taula procaç, de la truita i la sal partides en trossets.

I per si fora poca cosa, el coixí de pedra coberta de parracs,

com qui invoca amb les mans,

una murtra de pervindre, un carrer amb rostres diferents.

Al besllum d'un gemec, d'un plor, el cor de cendra impur

de l'angoixa i la vexació. Malparada la tassa de peltre.

Malgrat els fangars de foscor, mai no fiu domesticat en odi,

tampoc vaig deixar de pensar en altars d'espines,

amenaçat per nafres de negres colps. Pensí morir enmig

de tot allò inexistent: hi havia plats foscos de nàusees

i sumes d'un canó de gels impertorbables.

Sempre l'ultratge es convertí en tragèdia i no sé si Déu hi era

allà mentre em devorava el sadoll i el futur penjava

de làpides i algun crucifix d'envellides retòriques.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

RETRATO DE LA POBREZA

 

 

Un día vi en la espiga el rocío y también el alhelí mientras dormía

de rodillas junto al perro húmedo de mis ansias frenéticas.

Al otro lado del muro de adobe, dolía la furia del hambre, el olor

del aguacero y sus tiliches de dentadura postiza.

Siempre había alguien que me transmitía sus escalofríos,

ese panorama del cielo con sus llagas, el mundo nomasito de ojos

tísicos, la luna en un ataúd de caballos desbocados.

Como un tren enfermo, las sombras múltiples en un espejo

marchito, ahí, agolpadas las soledades, las bocas en el peltre negro

de la mesa procaz, de la tortilla y la sal partidas en pedacitos.

Y por si fuera poco, la almohada de piedra cubierta de harapos,

como quien invoca con sus manos,

un arrayán de porvenir, una calle con rostros diferentes.

Al trasluz de un quejido, de un llanto, el corazón de ceniza impuro

de la zozobra y el vejamen. Maltrecha la taza de peltre.

Pese a los lodazales de oscuridad, nunca fui domesticado en odio,

tampoco dejé de pensar en altares de espinas,

amenazado por llagas de negros golpes. Pensé morir en medio

de todo lo inexistente: había platos oscuros de náuseas

y sumas de un cañón de imperturbables hielos.

Siempre el ultraje se convirtió en tragedia y no sé si Dios estaba

ahí mientras me devoraba el hartazgo y el futuro colgaba

de lápidas y algún crucifijo de envejecidas retóricas.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga