domingo, 28 de noviembre de 2021

FINESTRA ENTREOBERTA │ VENTANA ENTREABIERTA

 

Imagen FB de Pere Bessó



FINESTRA ENTREOBERTA

 

 

Entreoberta la finestra del ponent, entra la nit plena.

Un galop des de l’alba mossega el crepuscle rapaz del cos.

Gozo sentir-me en la ignició dels sentits amb un deix

de Comèdia humana, amb al•legories mudes i vent de tabac.

Honoré de Balzac es reiria ací dels cachivaches respirats

a l’hora en què es desploma el furor del paisatge.

Sobre els vilans del pubis, la flauta del subsòl, el ciri

derramado després de la tempesta espessa de la febre.

Però res no és cert en un país de cortinatges obscurs.

A la volta del cantó sagnen atrils assonants com un cor

de velas apagades: hi ha so del vendaval del foc

i trompetes que sonen a una llàgrima, a trau en l’alè.

De pronto apagamos el ojo de las cicatrices, los desvanes

amarillos del vent, la brasa empuñada entre les mans.

Todo es un paisatge sense estacions, aigua que colpeix el naixement

pobre del camí a la vora dels somnis habitats en la terra.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

VENTANA ENTREABIERTA

 

 

Entreabierta la ventana del poniente, entra la noche plena.

Un galope desde el alba muerde el crepúsculo rapaz del cuerpo.

Gozo sentirme en la ignición de los sentidos con un dejo

de Comedia humana, con alegorías mudas y viento de tabaco.

Don Honoré de Balzac se reiría aquí de los cachivaches respirados

a la hora en que se desploma el furor del paisaje.

Sobre los vilanos del pubis, la flauta del subsuelo, el cirio

derramado tras la tormenta espesa de la fiebre.

Pero nada es cierto en un país de cortinajes oscuros.

A la vuelta de la esquina sangran atriles asonantes como un coro

de velas apagadas: hay sonido del vendaval del fuego

y trompetas que suenan a una lágrima, a ojal en el aliento.

De pronto apagamos el ojo de las cicatrices, los desvanes

amarillos del viento, la brasa empuñada entre las manos.

Todo es un paisaje sin estaciones, agua que golpea el nacimiento

pobre del camino junto a los sueños habitados en la tierra.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


sábado, 27 de noviembre de 2021

CENDRA DEL SOMNI │ CENIZA DEL SUEÑO

 

Imagen FB de Pere Bessó



CENDRA DEL SOMNI

 

 

Fins a l’agonia d’aquests embornals del fangar, la mosca

deslligada de la perplexitat amb la seua pinzellada de pintura surrealista.

En cada embolcall s’emmordassa la vida amb el seu desposat

joc de disfresses i boques desbordades de tabac.

Un color de pesta creix en la nit i repeteix les seues barques.

Davant d’un feix de tions, l’ara esquinça els talons,

mentre en la pell es fa boira cada llostreig, la brama

dels paisatges del crim: les nostres vides fineixen a la vora del tall

de punyals com en un atollador estremit per la pluja.

En cada llegenda abrigada als braços, el desvari transgressor,

l’ala que ja no encaixa en les politges, ni el suc de primavera

amb la seua partitura de ràfega o enclusa.

A l’hora de veure l’espill, ja no sé si és transitòria la mirada

de sal en el buit, o és tan sols alguna llàgrima ornada

en les paraules despullades dels entrebancs del cor.

Allà, en les cendres del somni, el cos lletreja els ocells

cremats: mai no sabré si són la veu de la infància o desvari…

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

CENIZA DEL SUEÑO

 

 

Hasta la agonía de esos resumideros de la ciénaga, la mosca

desatada de la perplejidad con su pincelada de pintura surrealista.

En cada envoltorio se amordaza la vida con su desposado

juego de disfraces y bocas desbordadas de tabaco.

Un color de peste crece en la noche y repite sus barcas.

Ante un haz de tizones, el ahora rasga los talones,

mientras en la piel se hace niebla cada amanecer, la brama

de los paisajes del crimen: nuestras vidas fenecen al borde del filo

de puñales como en un atolladero estremecido por la lluvia.

En cada leyenda abrigada en los brazos, el desvarío transgresor,

el ala que ya no encaja en las poleas, ni el zumo de primavera

con su partitura de ráfaga o yunque.

A la hora de ver el espejo, ya no sé si es transitoria la mirada

de sal en el vacío, o solo es alguna lágrima orillada

en las palabras desprendidas de los tropiezos del corazón.

Allá, en las cenizas del sueño, el cuerpo deletrea los pájaros

ardidos: nunca sabré si son la voz de la infancia o desvarío.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


viernes, 26 de noviembre de 2021

FLOR DEL DOL │ FLOR DEL LUTO

 

Imagen FB de Pere Bessó


FLOR DEL DOL

 

 

Davant de la flor del dol, el fum voraç com aquesta set sense pietat.

Un amanyac de crucifixos entebeix les mans de la queixa,

aquest no-res que s’afona en la meua ànima mentre udola el ponent.

A aquestes hores se me n’ixen els ulls de sempre.

Al nostre voltant, la llengua derruïda del paisatge, el parrac.

En els mateixos repunts del so, el vast camí d’ombres.

Tots els somnis se’m cremen sense que es salven les palpebres,

ni aquella nuesa de serp, fangosa de travessies.

Arrime la incandescència d’au de rapinya a la còpula del vent.

Tot és finit en aquest país colpit per la mentida

i el crim i així, dolorós, “vole cap a enlloc”.

Jardins obscurs i violents xopen de tristesa l’eternitat.

Potser ja mai no riurem, i els ulls només ens serviran per al plany.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

FLOR DEL LUTO

 

 

Frente a la flor del luto, el humo voraz como esta sed despiadada.

Un arrullo de crucifijos entibia las manos de la queja,

esta nada que se hunde en mi alma mientras aúlla el poniente.

A estas horas se me salen los ojos de siempre.

Alrededor nuestro, la lengua derruida del paisaje, el andrajo.

En los mismos pespuntes del sonido, el vasto camino de sombras.

Todos los sueños se me queman sin que se salven los párpados,

ni aquella desnudez de serpiente, fangosa de travesías.

Arrimo la incandescencia de ave de rapiña a la cópula del viento.

Todo está fenecido en este país golpeado por la mentira

y el crimen y así, doloroso, “vuelo hacia ninguna parte”.

Jardines oscuros y violentos empapan de tristeza la eternidad.

Quizás ya nunca riamos y los ojos solo nos sirvan para el llanto.

 

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


martes, 23 de noviembre de 2021

FUIG DE MI │ HUYE DE MÍ

 

Imagen FB de Pere Bessó



FUIG DE MI

 

 

Fuig del meu pit i dels meus ulls que s’apaguen amb la mort.

Entre tants impossibles, s’esdevé falaç que pronuncies el meu nom

i el de la llum que la nit trova i se’n duu.

Fuig d’aquest verí de tendresa insuportable i la seua seqüela

de fred sec de balcons que només ens recorden el silenci.

(Les meues pupil•les de saba cresqueren als arrels de les teues cuixes

revelaren un cos en les meues mans: era blau el picoteig

damunt de la molsa, de peixos la contínua brisa a la boca,

tebi l’almívar estremit. De cerç el bulliment dels sentits.)

Res de tu no ha de romandre, però.

Res quan ho profanem tot, incloent el sol que es fongué

en el mocador de cada ala cega. Només sé davant de les pèrdues.

Fuig de mi, perquè ja es fa de nit i no hi ha refugi per acotxar-te

en aquest taüt. Deixa’m ací desnonat com la fulla seca

amb la seua esquerda de Babel enmig de l’asfíxia de la terra.

Ara escric quan l’inifinit és frèvol, i dolent el gra

de penombra que es cerneix damunt de totes les formes del desig.

Ja enfollesc com la mudesa d’una estàtua la dirección de la qual,

encara que fixa, no té mira, sinó una estela de silenci.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

HUYE DE MÍ

 

 

Huye de mi pecho y de mis ojos que se apagan con la muerte.

Entre tantos imposibles, resulta falaz que pronuncies mi nombre

y el de la luz que la noche encuentra y se lleva.

Huye de este veneno de ternura insoportable y su secuela

de frío seco de balcones que solo nos recuerdan el silencio.

(Mis pupilas de savia crecieron en las raíces de tus muslos

y revelaron un cuerpo en mis manos: era azul el picoteo

sobre el musgo, de peces la continua brisa en la boca,

tibio el almíbar estremecido. De cierzo el hervor de los sentidos.)

Nada de ti debe quedarse, sin embargo.

Nada cuando profanamos todo, incluyendo al sol que se derritió

en el pañuelo de cada ala ciega. Solo sé frente a los extravíos.

Huye de mí porque ya anochece y no hay refugio para arroparte

en este ataúd. Déjame aquí desahuciado como la hoja seca

con su grieta de Babel en medio de la asfixia de la tierra.

Ahora escribo cuando el infinito es endeble, y, doliente el grano

de penumbra que se cierne sobre todas las formas del deseo.

Ya enloquezco como la mudez de una estatua cuya dirección

aunque fija, no tiene mira, sino una estela de silencio.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga