JOCS DE LA INFÀMIA
Davant de la brutícia de les voravies
i les notícies d’última hora,
toca afrontar la veritat de front:
desesperen els jocs
de la infàmia i el regne de la sang
amb escates, gola,
ossos, cerimònies d’espills que
celebren la ignorància.
A la taula només arriben les engrunes
i la mentida de sobretaula.
Tremolen els jardins i els aquaris:
ací hi ha ombres pertot
i fa pudor a mort i a èxodes massius.
El plor no és cosa que allibere la
por, sinó una boira
sufocant, una nit que ens despulla al
desterrament.
Quan s’acresca la foguera, será sobre
la feixuguesa i la ruïna.
En totes les nits que ens apleguen,
els camins de la nàusea
faran la seua: la pols agorera des
del fons d’una cripta.
No sé en quina columna trencada
cremarà el gos els seus lladrucs,
ni quins homes erigiran de la pesta
unes altres efígies.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al
català per PERE BESSÓ
.
JUEGOS DE LA INFAMIA
Ante la mugre de las aceras y las
noticias de última hora,
es preciso afrontar la verdad de
frente: desesperan los juegos
de la infamia y el reino de la sangre
con escamas, fauces,
huesos, ceremonias de espejos que
celebran la ignorancia.
A la mesa solo llegan las migajas y
la mentira de sobremesa.
Tiemblan los jardines y los acuarios:
aquí hay sombras por doquier
y apesta a muerte y a éxodos masivos.
El llanto no es algo que libere el
miedo, sino una niebla
que sofoca, una noche que nos desnuda
en el destierro.
Cuando se acreciente la hoguera, será
sobre la torpeza y la ruina.
En todas las noches que nos vienen,
los caminos de la náusea
harán lo suyo: el polvo agorero desde
el fondo de una cripta.
No sé en qué columna rota quemará el
perro sus ladridos,
ni qué hombres erigirán de la peste
otras efigies.
.
De ‘Camino disperso’, 2021
©André Cruchaga
