sábado, 7 de agosto de 2021

QUELCOM RESTA SENSE BUIDAR-SE │ ALGO QUEDA SIN VACIARSE

 

Imagen FB de Pere Bessó



QUELCOM RESTA SENSE BUIDAR-SE

 

 

la Nada en Nada puede convertirse,

ni sitio alguno puede del todo vaciarse,…

John Donne

 

 

És ací enfundada entre flassades, l’ombra buidada de l’ànima, tan breu i no-res, el camí cap a la pedra infinita sobre el sòl agut d’estranys trens: al ponent, l’ocàs fred de l’interior dels ossos, la façana de tot el que s’enderroca i es desprèn com a pols. Una rosa de crepuscles, tal un rellotge d’agulles de cap, tasta la flameta del llumí de l’encanteri enfonsat als ulls; en aquesta desmesura humana del dolor, l’adversitat acreix la boira interior: de nit, el neguit reprèn vida i rotund desànim. Quelcom queda, però, sense buidar-se als racons del cor i en el deliri trencat dels malsons.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

ALGO QUEDA SIN VACIARSE

 

 

la Nada en Nada puede convertirse,

ni sitio alguno puede del todo vaciarse,…

John Donne

 

 

Está aquí enfundada entre cobijas, la sombra vaciada del alma, tan breve y nada, el camino hacia la piedra infinita sobre el suelo agudo de extraños trenes: al poniente, el ocaso frío del interior de los huesos, la fachada de cuanto se derrumba y se desprende como polvo. Una rosa de crepúsculos, tal un reloj de alfileres, cata la llamita del fósforo del hechizo hundido en los ojos; en esa desmesura humana del dolor, la adversidad acrecienta la bruma interior: de noche, la desazón cobra vida y rotundo desaliento. Algo queda, sin embargo, sin vaciarse en los rincones del corazón y en el delirio roto de las pesadillas.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


viernes, 6 de agosto de 2021

PERPLEXITATS │ PERPLEJIDADES

 

Imagen FB de Pere Bessó



PERPLEXITATS

 

 

Surge en el cielo una luz tenue

de repente entre

dos ramas de pino, las finas agujas

Louise Glück

 

 

És com anar endurit de por enmig d’espines adustes. La veu d’aigua del bosc encunya les estelles de llum que s’adhereixen a la pell com estries d’un moble atrotinat. A estones busque en l’espill aquella branca de sol mentre avancen les ombres: hi ha batecs penjats del tamany d’un cadàver que es desploma en el rerecel de la follia. Crema el munyó de l’esperança al voltant dels pins insomnes, mai exempts de records. Al cap em resguarde en la irracionalitat de l’alfabet, en el cràter que deixà la pluja amb totes les seues perplexitats d’infern. Tot, però, roman ací: el teu cos i els seus vèrtexs i la tempestat febril, desmesura de la tempesta del poema.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

PERPLEJIDADES

 

 

Surge en el cielo una luz tenue

de repente entre

dos ramas de pino, las finas agujas

Louise Glück

 

 

Es como andar endurecido de miedo en medio de espinas adustas. La voz de agua del bosque acuña las astillas de luz que se adhieren a la piel como estrías de un mueble desvencijado. A ratos busco en el espejo aquella rama de sol mientras avanzan las sombras: hay latidos ahorcados del tamaño de un cadáver que se desploma en el trascielo de la locura. Arde el muñón de la esperanza alrededor de los pinos insomnes, nunca exentos de recuerdos. Al cabo me resguardo en la irracionalidad del alfabeto, en el cráter que dejó la lluvia con todas sus perplejidades de infierno. Todo, sin embargo, permanece aquí: tu cuerpo y sus vértices y la tempestad febril, desmesura de la tormenta del poema.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


ANTIOCELL │ ANTIPÁJARO

 

Imagen FB de Pere Bessó



ANTIOCELL

 

 

El ojo lava su párpado al borde confuso de la duda

y descompone tu cabeza en siete ruiseñores mórbidos

Juan Larrea

 

 

Davant de la simulació de una llàntia apagada, el somni sembla una cortina d’ombres precipitant-se en el coixí. Al temps de l’esclat d’un moll llunyà, l’antiocell en la obliqüitat de l’ull que adverteix les creus arrencades a l’alè. A cada dubte respirat, aquestes estranyes guillotines dels objectes desossats per terraplens i disfresses, per violins que pal•lideixen en fèretres de llum esquívola. Sempre és estrany ajuntar baldes o fragments del paisatge, des d’una porta amb moltes ferides. Algun dia recolliré els ossos de totes les setmanes i els ciris dolents d’aquest cos de fusta i sang diluïda.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

ANTIPÁJARO

 

 

El ojo lava su párpado al borde confuso de la duda

y descompone tu cabeza en siete ruiseñores mórbidos

Juan Larrea

 

 

Frente al disimulo de una lámpara apagada, el sueño parece una cortina de sombras precipitándose en la almohada. Al tiempo del destello de un muelle lejano, el antipájaro en la oblicuidad del ojo que advierte las cruces arrancadas al aliento. En cada duda respirada, esas extrañas guillotinas de los objetos deshuesados por terraplenes y disfraces, por violines que palidecen en féretros de luz esquiva. Siempre es extraño juntar aldabas o fragmentos del paisaje, desde una puerta con muchas heridas. Algún día juntaré los huesos de todas las semanas y los cirios dolientes de este cuerpo de madera y sangre desleída.

.

De Camino disperso, 2021

©André Cruchaga


jueves, 5 de agosto de 2021

TEMPESTA DEL RECORD │ TEMPESTAD DEL RECUERDO

 

Imagen FB de Pere Bessó



TEMPESTA DEL RECORD

 

 

No consigo sanar mis distancias.

Dina Posada

 

 

I com la boira que calla en la seua ombra, oblide que la distància només cap en la memòria igual que una moneda s’acomoda en la butxaca de cristall de cada instant. La gola dissimula una filera d’ocells, mentre titil•len als ulls culleres de comensals destruïts i fugues de portes amorfes i traus de vímet en peixos líquids d’un port de apressats vestits. Davant de semblant pèrdua, de vells aiguats innocents, ens resta el refilet d’ahir, el núvol dilatat enmig de flassades de creus, o la branca de pell cremada de les certeses. Després de tot, a contrallum, la tempesta imperible dels records, una llàgrima de vigília que abrusa l’adversitat.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

TEMPESTAD DEL RECUERDO

 

 

No consigo sanar mis distancias.

Dina Posada

 

 

Y como la niebla que calla en su sombra, olvido que la distancia solo cabe en la memoria igual que una moneda se acomoda en el bolsillo de cristal de cada instante. La garganta disimula una hilera de pájaros, mientras titilan en los ojos, cucharas de comensales destruidos y fugas de puertas amorfas y ojales de mimbre en peces líquidos de un puerto de apresurados trajes. Ante tal extravío, de viejos aguaceros inocentes, nos queda el trino de ayer, la nube dilatada en medio de cobijas de cruces, o la rama de piel quemada de las certidumbres. Después de todo, al trasluz, la tempestad imperecedera de los recuerdos, una lágrima de vigilia que abrasa la adversidad.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga