ALA
DE FRED
I després pensí en els castells de naips de la meua
joventut.
Cap a l’ànima el pedregós del refilet, les conjuncions
atroces
de la nit: encara resten sense recollir-se els bocins
d’espills
acostumats a l’ull bigarrat de la tempesta.
La meua ment sempre anava davant dels cascos de
l’aigua,
o d’aquest ofici nu d’agitar l’ull davant de la
insolència.
A través d’aquest tall d’ombres i veus, el món sencer
als cantons del buit, la finestra enderrocada cap a la
son,
o la nit de fum empinada
amb prou feines en el buit del teu nom que busque
sense trobar-lo.
Però ja tot és tomba amarga a la meua boca.
Una ala de fred mossega l’esperança. Una ala de pedra
em mossega
la llengua fins a una ciutat talada de braços.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
ALA
DE FRÍO
Y luego pensé en los castillos de naipes de mi
juventud.
Hacia el alma lo pedregoso del trino, las conjunciones
atroces
de la noche: aún están sin recogerse, los pedazos de
espejos
acostumbrados al ojo abigarrado de la tormenta.
Mi mente siempre iba adelante de los cascos del agua,
o de este oficio desnudo de agitar el ojo frente a la
insolencia.
A través de ese filo de sombras y voces, el mundo todo
en las esquinas del vacío, la ventana derrumbada hacia
el sueño,
o la noche de humo empinada
en apenas el hueco de tu nombre que busco sin
encontrarlo.
Pero ya todo es tumba amarga en mi boca.
Un ala de frío muerde la esperanza. Un ala de piedra
muerde
mi lengua hasta una ciudad talada de brazos.
.
Del libro: “Invención de la espera”, 2020
©André Cruchaga
