domingo, 25 de octubre de 2020

REMOLÍ│ TORBELLINO

 

Imagen Pinterest



REMOLÍ

 

 

Ningú no dorm en un rampell de minuts, entre somni i vigília, les vèrtebres desbocades de la bogeria, un ocell penedit als cantons de l’hivern, una ciutat que somiem en els embornals: només una escletxa per a veure l’univers, l’abisme amb el seu esclat de voràgine, la brasa vívida feta cendra. Sempre ens toca assentir amb la gola el martiri del parrac a la boca, i, potser també, mossegar la tendresa freda del cel. Ara sé que som tan petits enmig de la gruta seminal de la mar…

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

TORBELLINO

 

 

Nadie duerme en un arrebato de minutos, entre sueño y vigilia, las vértebras desbocadas de la locura, un pájaro arrepentido en las esquinas del invierno, una ciudad que soñamos en las alcantarillas: solo una rendija para ver el universo, el abismo con su destello de vorágine, la brasa vívida hecha ceniza. Siempre nos toca asentir con la garganta el martirio del andrajo en la boca, y acaso, también, morder la ternura fría del cielo. Ahora sé que somos tan pequeños en medio de la gruta seminal del mar.

 

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


sábado, 24 de octubre de 2020

ROSA DE FERRO│ ROSA DE HIERRO

 

Imagen Pinterest



ROSA DE FERRO

 

 

Camine sobre las latituds de la gebrada: una rosa de ferro mossega els meus somnis, uns ulls de tren apressat, creuen els rails de paper de les meues ulleres. Al pit torna el vent de llavors, la sang d’aquella branca reunida en les lliçons diàries de la terra. Algunes contorsions reviuen la cicatriu que deixà la primavera, el coàgul del carrer brodat de pedres, la sal que deixara una llàgrima, el dolor d’una porta de crits. Sense armadura, la queixalada del parrac en la meua carn, el camí inflexible d’una tempesta: el temps que ens aturà i alçà adustes fronteres.

.

. POEMA d’ANDRÉ CRUCHAGAtraduït en català per PERE BESSÓ

 

 

ROSA DE HIERRO

 

 

Camino sobre las latitudes de la escarcha: una rosa de hierro muerde mis sueños, unos ojos de apresurado tren, cruzan los rieles de papel de mis ojeras. Al pecho vuelve el viento de entonces, la sangre de aquella rama reunida en las lecciones diarias de la tierra. Algunas contorsiones reviven la cicatriz que dejó la primavera, el coágulo de la calle bordada de piedras, la sal que dejara una lágrima, el dolor de una puerta de gritos. Sin armadura, la dentellada del harapo en mi carne, el camino inflexible de una tormenta: el tiempo que nos detuvo y levantó adustas fronteras.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga




DESIGNI DE L’HORITZÓ│ DESIGNIO DEL HORIZONTE

 

Imagen Pinterest




DESIGNI DE L’HORITZÓ

 

 

Siempre en mi vida fueron demasiadas las cosas;…

Jorge Luis Borges

 

 

Tant de silenci es trencà voraçment en l’arna fins a esdevindre dol: cada dia s’acumulà el dolor fent-se més curt el camí, o queixalada el fum dens del batec. Mai no tingué cabuda la sencillesa, però sí, el designi inflexible de les runes, la sal relliscosa a la gola. Del riure, passàrem a un vestit fosc, a la vessant més grisa acumulada als ulls, a la dentadura trencada de l’aroma. —I, és clar, el pit es tornà pedra, i enmig d’esquerdes es pergué la nuesa vermella del poema. On és ara el dia que em llevà la tendresa? (Resta a la boca una ranera de forats i una porta esclenxada d’ombres.)

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

DESIGNIO DEL HORIZONTE

 

 

Siempre en mi vida fueron demasiadas las cosas;…

Jorge Luis Borges

 

 

Tanto silencio se quebró vorazmente en la polilla hasta convertirse en luto: en cada día se acumuló el dolor haciéndose más pequeño el camino, o dentellada el humo denso del pálpito. Nunca tuvo cabida la sencillez, pero sí, el designio inflexible del escombro, la sal resbaladiza en la garganta. De la risa, pasamos a un traje oscuro, a la más gris ladera acumulada en los ojos, a la dentadura rota del aroma. —Y claro, el pecho se convirtió en piedra, y entre grietas se perdió la desnudez roja del poema. ¿Dónde está ahora el día que me quitó la ternura? (Queda en la boca un estertor de agujeros y una puerta desgreñada de sombras.)

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

©Imagen Pinterest



viernes, 23 de octubre de 2020

TOT El MEU CLAM│ TODO MI CLAMOR

©Pintura de Wassily Kandinsky



TOT El MEU CLAM

 

 

Als muscles, l’ombra de tot el clam que ens buida: silenci i ulls es confonen en el canelobre líquid de les algues. Així comence a caminar sense puntuació ni tendresa, sense aquest riuet de la teua pell que al seu contorn fecunda tremolors i mans. Al peu del bosc, s’escolta tot: l’aspre, les paraules, el desgel groc penjat del pit, la tèbia soledat invisible en la meua tardor i, de tant en tant, l’espera: un tren inabastable m’espera en la distància, potser un arbre polsegós on es puga llegir la cendra d’algun telegrama, o el nus d’un carrer entre gossos que udolen a la fam.

.

Poema d’ ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

TODO MI CLAMOR

 

 

Sobre los hombros, la sombra de todo el clamor que nos vacía: silencio y ojos se confunden en el candelabro líquido de las algas. Así comienzo a caminar sin puntuación ni ternura, sin ese pequeño río de tu piel que en su contorno fecunda temblores y manos. Al pie del bosque, todo se escucha: lo áspero, las palabras, el deshielo amarillo colgado del pecho, la tibia soledad invisible en mi otoño, y, de vez en cuando la espera: un tren inabarcable me espera en la distancia, quizás un árbol polvoriento donde se pueda leer la ceniza de algún telegrama, o el nudo de una calle entre perros que le aúllan al hambre.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

©Pintura de Wassily Kandinsky