martes, 6 de octubre de 2020

VENTURA DE SET│ VENTURA DE SED

Imagen FB de Pere Bessó




VENTURA DE SET

 

 

La roba de la seua veu desperta el alba, mentre la respiració despentina els porus, els ulls en flor, blans d’una lenta remor. En la branca d’una campana, la saba en brisa de l’arbre de l’ànsia. Res no s’apaga en el piano d’aigua de la seua pell que sap a un blues de sexe encès. En la seua set de ferida desperta, el temps degolla qualsevol cansament i fa dels dits un peix al forat de la finestra.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

VENTURA DE SED

 

 

La ropa de su voz despierta el alba, mientras la respiración despeina los poros, los ojos en flor, blandos de un lento murmullo. En la rama de una campana, la savia en brisa del árbol del ansia. Nada se apaga en el piano de agua de su piel que sabe a un blues de sexo encendido. En su sed de herida despierta, el tiempo degüella cualquier cansancio y hace de los dedos un pez en el agujero de la ventana.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga








 

EMMUDIMENT│ ACALLAMIENTO

Imagen FB de Pere Bessó




EMMUDIMENT

 

 

Yo, que no soy piedra, sino camino

que cruzan al pasar los pies desnudos.

Luis Cernuda

 

 

 Només sé que creue la nit mirant les teues parpelles arrelades en l’infinit. Al camí, el vent de peixos aleteja en els malsons de pedra que ens prodiga l’alta sendera de les aigües despertes. Un dia, diguérem, però els dies es tornaren indecents davant de l’espill ple de gavines dissecades. Ara és el mocador mut d’ales, el que emmudeix o juga amb els ulls costeruts d’aquest caminar sempre descalç. Així sempre com la vesprada despentinada d’unos braços.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ


 

 

ACALLAMIENTO

 

 

Yo, que no soy piedra, sino camino

que cruzan al pasar los pies desnudos.

Luis Cernuda

 

 

Solo sé que cruzo la noche mirando tus párpados prendidos en el infinito. En el camino, el viento de peces aletea en las pesadillas de piedra que nos prodiga el alto sendero de las aguas despiertas. Un día, dijimos, pero los días se volvieron indecentes frente al espejo lleno de gaviotas disecadas. Ahora es el pañuelo mudo de alas, el que enmudece o juega en los ojos empinados de este andar siempre descalzo. Siempre así como la tarde despeinada de unos brazos.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

lunes, 5 de octubre de 2020

RITUAL ONÍRIC│ RITUAL ONÍRICO

Imagen FB de Pere Bessó




RITUAL ONÍRIC

 

 

A sobre del coixí creix rompuda la nit, —humit despullament d’una sang a pressa, ombra de sal en un promptuari d’espills. L’exsudació remolca el teu cos cap a l’arbre que parpelleja en l’olor tombat de la trementina. És de nit i un acordió de gira-sols floreix en la cendra estesa del gemec. Puja cap a l’ala de la cadència, un crisantem de cavalls fins a abastir el paradís.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 


 

RITUAL ONÍRICO

 

 

Sobre la almohada crece quebrada la noche, —húmeda desnudez de una sangre a prisa, sombra de sal en un prontuario de espejos. La exudación remolca tu cuerpo hacia el árbol que pestañea en el olor tumbado de la trementina. Es de noche y un acordeón de girasoles florece en la ceniza extendida del quejido. Sube hacia el ala de la cadencia, un crisantemo de caballos hasta alcanzar el paraíso.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

DOLOR│ DOLOR

 

Imagen FB de Pere Bessó



DOLOR

 

 

On es troben les teues mans, desapareix el fantasma de la pena. — De vegades, el sanglot em sacseja la gola. A les meues ulleres hia ha cucs de tristesa i bocins amargs de colors destenyits que revelen la seua rara recança. També hi ha camins secs com vestigis d’un ocell negre en les ales del qual s’alça una llàgrima d’orfandat.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

DOLOR

 

 

Donde estén tus manos, desaparece el fantasma de la pena. —A veces, el sollozo sacude mi garganta. En mis ojeras hay gusanos de tristeza y pedazos amargos de colores desteñidos que desvelan su rara pesadumbre. También hay caminos secos como vestigios de un pájaro negro en cuyas alas se levanta una lágrima de orfandad.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga