lunes, 21 de septiembre de 2020

INTRANQUIL·LITAT │ INTRANQUILIDAD

Imagen FB de Pere Bessó




INTRANQUIL·LITAT

 

 

Algú camina en el no-res de la brea dels panys.
A les cunetes, les molles de la nit empastifen la nostàlgia,
aquest trajinar descosit que es clava en els passos.
Un se sent culpable de tant d’atresorar certeses en la boca,
sense que la respiració deixe de ser llàntia cega.
És fàcil sucumbir a la penúltima llàgrima d’una porta,
o al dringar de la nuesa que anul·la la roba de l’íntim.
A estones a un només li resta suplantar la deriva de sempre,
el cadàver dels cansaments ferotges, l’acritud dels esgotaments.
Cadascú emmudeix sense ni tan sols esgarrar els dubtes,
o el fragor d’un adéu mentre creix la pluja al teulat.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 


INTRANQUILIDAD

 


 

Alguien camina en la nada de la brea de los cerrojos.
En las cunetas, las migas de la noche, embadurnan la nostalgia,
este descosido trajinar que se clava en los pasos.
Uno se siente culpable de tanto atesorar certezas en la boca,
sin que la respiración deje de ser lámpara ciega.
Es fácil sucumbir en la penúltima lágrima de una puerta,
o en el tintineo de la desnudez que anula la ropa de lo íntimo.
A ratos a uno solo le queda suplantar la deriva de siempre,
el cadáver de los cansancios feroces, la acritud de los agotamientos.
Cada quien enmudece sin siquiera rasguñar las dudas,
o el fragor de un adiós mientras arrecia la lluvia en el tejado.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

BREU ETERNITAT│ ETERNIDAD BREVE

Imagen FB de Pere Bessó




BREU ETERNITAT

 

 

la eternidad, tan breve,
Vicente Aleixandre

 

 

He tornat a la finestra per tal d’entebeir la pluja amb el desig de caminar seré i suportar la brasa que es fon al meu pit. Ací l’eternitat, per cert, és eterna i breu: un bocinet d’abric fa la diferència entre la vida i la mort, entre la pluja i la mudesa de la boira. Després de tot, plou quan la vesprada es desploma a les nostres temples: als meus ulls creixen les teues cuixes i es vessen els porus damunt de la túnica de la terra. En la distància, un ocell salva les seues ales, mentre el poeta es penja en la seua pròpia ebrietat.

.

 


ETERNIDAD BREVE

 

 

la eternidad, tan breve,
Vicente Aleixandre

 

 

He regresado a la ventana a entibiar la lluvia con el deseo de caminar sereno y soportar la brasa que se derrite en mi pecho. Aquí la eternidad, por cierto, es eterna y breve: un pedacito de abrigo hace la diferencia entre la vida y la muerte, entre la lluvia y la mudez de la niebla. Después de todo llueve cuando la tarde se desploma en nuestras sienes: en mis ojos crecen tus muslos y se derraman los poros, sobre la túnica de la tierra. En la distancia, un pájaro salva sus alas, mientras el poeta se ahorca en su propia ebriedad.

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

domingo, 20 de septiembre de 2020

MORT DE SOBTE │ MUERTE SÚBITA

 

Imagen tomada de Pinterest




MORT DE SOBTE

 


angi ölüm unutturur yürekteki depremi…
Fatma Aras

 

Al cor jutjat, qualsevol cel és millor que no la boira de l’ànima. Còrrec tot nu cap a la llum, com un nen que vol atényer un món de finestrons blaus, sense mutilacions. De vegades arriba la tristesa en ventúries d’agulles de cap, o en lament de cascos. L’amor crea un espill, un espill d’esquerdes damunt de la superfície de l’alta nit: en el presagi és mort sobtada, un gira-sol amb cràters. Una ombra d’ocells clavada al pit no deixa de ser ombra en la mirada que respira en les frontisses grises del rierol. Buit de sol creue la terra que s’acumula com un crit a la gola.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 


MUERTE SÚBITA

 

angi ölüm unutturur yürekteki depremi…
Fatma Aras

 

En el corazón juzgado, cualquier cielo es mejor a la bruma del alma. Corro desnudo hacia la luz, como un niño que quiere alcanzar un mundo de postigos azules, sin mutilaciones. A veces llega la tristeza en ventarrones de alfileres, o en lamento de cascos. El amor crea un espejo, un espejo de grietas sobre la superficie de la alta noche: en el presagio es muerte súbita, un girasol con cráteres. Una sombra de pájaros clavada en el pecho, no deja de ser sombra en la mirada que respira en los goznes grises del arroyo. Vacío de sol cruzo la tierra que se acumula como un grito en la garganta.

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


AL VOLTANT DEL DIA│ ALREDEDOR DEL DÍA

 

Imagen FB de Pere Bessó




AL VOLTANT DEL DIA

 

 


Al voltant del dia, la fugacitat circumdant dels trens
i la raó de ser dels paraigües que ennegreixen en la pluja.
Al cap i a la fi, el soroll de la memòria arriba fins al turmell
i es repeteix en el gris de les voravies.
En cada present, l’ara, sense major notorietat, excepte la roba
d’una nuesa pertorbada amb les seues fuites i etiquetes.
Tot es iuxtaposa a la jungla de la boira i res no en torna:
Ací ja no hi ha la llum, sinó una ciutat amb finestres trencades
i una mortalla de dates amb les seues ràfegues mudes.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 


ALREDEDOR DEL DÍA

 


 

Alrededor del día, la fugacidad circundante de los trenes
y la razón de ser de los paraguas que ennegrecen en la lluvia.
Después de todo, el ruido de la memoria llega hasta el tobillo
y se repite en el gris de las aceras.
En cada presente, el ahora, sin mayor notoriedad, salvo la ropa
de una desnudez perturbada con sus fugas y etiquetas.
Todo se yuxtapone en la jungla de la niebla y nada vuelve:
Aquí, ya no existe la luz, sino una ciudad con ventanas rotas
y una mortaja de fechas con sus mudas ráfagas.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga