Imagen FB de Pere Bessó
INTRANQUIL·LITAT
Algú camina en el no-res de la brea dels
panys.
A les cunetes, les molles de la nit empastifen la nostàlgia,
aquest trajinar descosit que es clava en els passos.
Un se sent culpable de tant d’atresorar certeses en la boca,
sense que la respiració deixe de ser llàntia cega.
És fàcil sucumbir a la penúltima llàgrima d’una porta,
o al dringar de la nuesa que anul·la la roba de l’íntim.
A estones a un només li resta suplantar la deriva de sempre,
el cadàver dels cansaments ferotges, l’acritud dels esgotaments.
Cadascú emmudeix sense ni tan sols esgarrar els dubtes,
o el fragor d’un adéu mentre creix la pluja al teulat.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
INTRANQUILIDAD
Alguien camina en la nada de la brea de
los cerrojos.
En las cunetas, las migas de la noche, embadurnan la nostalgia,
este descosido trajinar que se clava en los pasos.
Uno se siente culpable de tanto atesorar certezas en la boca,
sin que la respiración deje de ser lámpara ciega.
Es fácil sucumbir en la penúltima lágrima de una puerta,
o en el tintineo de la desnudez que anula la ropa de lo íntimo.
A ratos a uno solo le queda suplantar la deriva de siempre,
el cadáver de los cansancios feroces, la acritud de los agotamientos.
Cada quien enmudece sin siquiera rasguñar las dudas,
o el fragor de un adiós mientras arrecia la lluvia en el tejado.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario