domingo, 5 de abril de 2020

ESTRANYES VIVÈNCIES

Imagen FB de Pere Bessó






ESTRANYES VIVÈNCIES




Vivim en aquells hangars negres de les ferides sense sutura.
Vivim al tall de trossets d’esperança, entre tropells
i finestres de boirina i rostres que parpellegen mossegats
pel fum que emana d’un món de burilles, fosques roses
d’un cau, tot just rentades pel foc de la desmemòria.
Vivim tantes històries enmig d’aquells boscos desolats,
de pedres i parets bufetejades per aigües relliscoses.
I, és clar, davant de l’esclat dels cossos,
els rastres que van deixant les mans al teu cos,
al teu moll de refredats, potser en la mustigada resignació de la carn.
Sempre vivim afonats en la sospita i el descens.
(Als racons més insospitats, nosaltres ens negàvem
a tot, excepte al mos compartit de dos cossos:
Al final, les pulsacions líquides eren el nostre lavatori, l’ala
o la columna vertebral del nostre imaginari.)

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





EXTRAÑAS VIVENCIAS




Vivimos en aquellos hangares negros de las heridas sin sutura.
Vivimos al filo de pedacitos de esperanza, entre tropeles
y ventanas de neblina y rostros que parpadean mordidos
por el humo que emana de un mundo de colillas, hoscas rosas
de una madriguera, apenas lavadas por el fuego de la desmemoria.
Vivimos tantas historias en medio de aquellos bosques desolados,
de piedras y paredes abofeteadas por aguas resbaladizas.
Y claro, ante el estallido de los cuerpos,
los rastros que van dejando las manos sobre tu cuerpo,
en tu muelle de resfríos, quizás en la ajada resignación de la carne.
Siempre vivimos hundidos en la sospecha y el descenso.
(En los rincones más insospechados, nosotros nos negábamos
a todo, excepto, al bocado compartido de dos cuerpos:
Al final, las pulsaciones líquidas, eran nuestro lavatorio, el ala
o la columna vertebral de nuestro imaginario.)

.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

MANTENIMENT DE LA PÈRDUA

Imagen Pinterest





MANTENIMENT DE LA PÈRDUA




En una llàgrima els estenedors ofegats de l’hivern: dins dels ulls el vol finit dels ocells i un tren de fantasmes al voltant del teu melic. Pertot, el ferro dels balcons alineats en el carbó de les erupcions que ens deixa l’ encaix. Damunt del teulat, els rectangles encorbats de la molsa i el buit que ens delata amb les seues ganyotes. Jo he llançat els meus ulls damunt de la darrera pedra que sosté els desigs; als voltants es dessagna l’abisme: un paraigües de mussols sosté la gota fúnebre de l’albir i el monticle bessó de la brasa. (Dilapidats els somnis, el sustent de la pèrdua damunt del bolic de llengües confuses, la misèria sense treva enmig de les flassades.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





SUSTENTO DEL EXTRAVÍO




En una lágrima los tenderos ahogados del invierno: dentro los ojos el vuelo fenecido de los pájaros y un tren de fantasmas alrededor de tu ombligo. Por doquier, el hierro de los balcones alineados en el carbón de las erupciones que nos deja el encaje. Sobre el tejado, los rectángulos encorvados del musgo y el vacío que nos delata con sus muecas. Yo he lanzado mis ojos sobre la última piedra que sostiene los deseos; en los alrededores se desangra el abismo: un paraguas de búhos sostiene la gota fúnebre del albedrío y el montículo gemelo de la brasa. (Dilapidados los sueños, el sustento del extravío sobre el petate de lenguas confusas, la miseria sin tregua entre las cobijas.)
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

sábado, 4 de abril de 2020

EREN DIES I NITS

Imagen FB de Pere Bessó






EREN DIES I NITS




En silencio he conversado con las nubes y esparcido
la soledad de un extremo a otro del viaje.
Alessio Brandolini




Eren dies i nits, dies freds i nits de neu en aquella muntanya absoluta: en uns abrics de soledat embolicàvem els nostres porus, audaços de vegades als matossars de la gruta i la gebrada de la ficció a la boca. Ací, la follia d’un cavall de batecs o la nuesa badada en la plenitud del paradís. A les meues mans la pell èbria, mullada de la innocència i la carícia subtil en el confí de la vigília. (Tot era un festí de ràfegues en la fronda del tràfec i cromàtic del regne del cerç.)

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ERAN DÍAS Y NOCHES




En silencio he conversado con las nubes y esparcido
la soledad de un extremo a otro del viaje.
Alessio Brandolini




Eran días y noches, fríos días y noches de nieve en aquella montaña absoluta: en unos abrigos de soledad envolvíamos nuestros poros, audaces a veces en los matorrales de la gruta y la escarcha de la ficción en la boca. Ahí, la locura de un caballo de pulsaciones o la desnudez quebrada en la plenitud del paraíso. En mis manos la piel ebria, mojada de la inocencia y la caricia sutil en el confín de la vigilia. (Todo era un festín de ráfagas en la fronda del trasiego y cromático el reino del cierzo.)
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

viernes, 3 de abril de 2020

DE TOMBES I CREUS

Imagen Pinterest





DE TOMBES I CREUS




Come out of the world – come above it –
Up over its crosses and graves,…
Ella Wheeler Wilcox




Al voltant de tombes i creus, nosaltres en la cartografia de la pluja, els incendis bruts de la ciutat, els carrers absoluts de les ombres. Com simples esbossos, l’aigua que ens torna les butxaques buides, la nit i els seus trens: sempre perduts en un bar d’axil·les, mentre qualsevol imaginari ens acosta a la por. Tota la memòria és obscena quan s’ennuvola el cel i al voltant només hi ha portes de ferro i miserables aiguamolls de malsons. (De vegades em desperte buscant els teus braços enmig de flassades d’oblit.)

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SOBRE TUMBAS Y CRUCES




Come out of the world – come above it –
Up over its crosses and graves,…
Ella Wheeler Wilcox




Sobre tumbas y cruces, nosotros en la cartografía de la lluvia, los incendios sucios de la ciudad, las calles absolutas de las sombras. Como simples bocetos, el agua que nos devuelve los bolsillos vacíos, la noche y sus trenes: siempre perdidos en un bar de axilas, mientras cualquier imaginario nos acerca al miedo. Toda la memoria es obscena cuando se nubla el cielo y alrededor solo hay puertas de hierro y miserables pantanos de pesadillas. (A veces me despierto buscando tus brazos en medio de cobijas de olvido.)
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga