sábado, 21 de marzo de 2020

CABAL PRIMITIU

Imagen FB de Pere Bessó





CABAL PRIMITIU




Al peu del crit que cau com la bava dels jardins fangosos, aquesta mena de dia en blanc i negre: en l’hora nona de les aigües mortes, el fang d’un sospir ofegat com el rastre groc de les multituds retallades.Corre la sang sobre les velles forques de la decrepitud i els pedrissos fumats de l’esperança. En les reixes, els ocells picotegen la floridura de les alegries finides en la pell. Gemeguen pertot els comuns de l’insomni i el fil de tabac de l’aurora. A les portes artificials de la son, els cavalls del cor cessen els seus tropells.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CAUDAL PRIMITIVO




Al pie del grito que cae como la baba de los jardines fangosos, esta suerte de día en blanco y negro: en la hora nona de las aguas muertas, el barro de un suspiro ahogado como el rastro amarillo de las muchedumbres cercenadas. Corre la sangre sobre los viejos horcones de la decrepitud y los poyetones ahumados de la esperanza. En las verjas, los pájaros picotean el moho de las alegrías fenecidas en la piel. Gimen por totas partes los retretes del insomnio y el hilo de tabaco de la aurora. En las puertas artificiales del sueño, los caballos del corazón cesan sus tropeles.

Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

viernes, 20 de marzo de 2020

ARA, ELS MEUS DESASSOSSECS

Imagen FB de Pere Bessó





ARA, ELS MEUS DESASSOSSECS




…tan sólo conozco el desasosiego
y en él me protejo del certero dolor de los aprendizajes.
Julia Otxoa




Nada més cert que el cuc que udola a l’ombra de la seua sort,
o al fantasma de la realitat que l’afligeix quan la tempesta
és fosca i en l’esvaniment de les finestres, l’espill
que ens projecta és un estrany port d’espectres.
M’aboque a la nit duplicada dels meus desassossecs,
al vell abisme dels meus laberints,
lloc dels meus aprenentatges i de la meua set.
Davant de les múltiples depredacions, drene cada dia el meu taller.
Hi ha tantes pors en el present que deixe de veure la ciutat:
filtre tots els meus insomnis i les falses vehemències del cudol;
defuig les estacions de l’astúcia cobertes pel fullatge
i l’elogi que fumeja com un trofeu de mel sobre les flors.
—Ja he conegut el cor de las intempèries i això m’és suficient.
De vegades, la fraternitat, no deixa de semblar-me sospitosa.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AHORA, MIS DESASOSIEGOS




…tan sólo conozco el desasosiego
y en él me protejo del certero dolor de los aprendizajes.
Julia Otxoa




Nada más cierto que el gusano que aúlla a la sombra de su suerte,
o al fantasma de la realidad que lo aqueja cuando la tormenta
es oscura y en el desvanecimiento de las ventanas, el espejo
que nos proyecta es un extraño puerto de espectros.
Me asomo a la noche duplicada de mis desasosiegos, al viejo
abismo de mis laberintos, lugar de mis aprendizajes y de mi sed.
Ante las múltiples depredaciones, dreno cada día mi taller.
Hay tantos miedos en el presente que dejo de ver la ciudad:
filtro todos mis insomnios y las falsas vehemencias del guijarro;
le huyo a las estaciones de la astucia cubiertas por el follaje
y al elogio que humea como un trofeo de miel sobre las flores.
—Ya he conocido el corazón de las intemperies y eso me basta.
A veces, la fraternidad, no deja de parecerme sospechosa.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020
©André Cruchaga

miércoles, 18 de marzo de 2020

CAP AL TEU COS

Imagen Pinterest





CAP AL TEU COS




No necesitaría morir, ni vivir, si en su cuerpo pudiera
desplazarse y rodar como esa nube blanda
que se deshace al fin de la inconsciencia.
Aurora Luque




Vull partir una altra vegada cap a la nit de les lletanies dels teus pètals,
entre un frec de parets esguitades de tendresa,
i una porta oberta que no done lloc a l’ensopegada del teu pit.
Només vull una boca que no prodigue ni fred ni fàstic,
ni fantasmes: una ebriesa que mai no envellesca,
un acostament als teus ulls, a la set dels teus porus i que mai no decline
en l’ascens, ni trenque el cristall de les exsudacions.
Als teus pits ebris, els ocells m’obliguen a beure el teu cerç.
Ací els mil·límetres de les mans fregant el riu i la seua insondable
llegenda i la seua festa d’interminables episodis.
Així l’ànima es nuga al cos, s’acalla, com un son esvaït
en l’ombra: en l’espill, el pes de la vigília.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




HACIA TU CUERPO




No necesitaría morir, ni vivir, si en su cuerpo pudiera
desplazarse y rodar como esa nube blanda
que se deshace al fin de la inconsciencia.
Aurora Luque




Quiero partir otra vez hacia la noche de las letanías de tus pétalos,
entre un roce de paredes salpicadas de ternura,
y una puerta abierta que no dé lugar al traspié de tu pecho.
Solo quiero una boca que no prodigue ni frío ni asco,
ni fantasmas: una ebriedad que nunca envejezca,
una cercanía a tus ojos, a la sed de tus poros y que jamás decline
en el ascenso, ni rompa el cristal de las exudaciones.
En tus senos ebrios, los pájaros me obligan a beber tu cierzo.
Ahí los milímetros de las manos rozando el río y su insondable
leyenda y su fiesta de interminables episodios.
Así el alma se anuda al cuerpo, se acalla, como sueño desvanecido
en la sombra: en el espejo, el peso de la vigilia.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

SET DISSOLTA

Imagen FB de Pere Bessó





SET DISSOLTA




Porte en la meua intel·ligència aquesta nostàlgia de vells naufragis que a estones trenquen les venes: el cos i els seus desigs esguitats de cendra, la set dissolta o en trossets d’enderrocs. Dolen en el cos totes les nits tetelques en un país d’ombres. I resistesc a la destrucció i als cadàvers que bronzegen el meu alè. En algun lloc, el sexe aguaita el suïcidi de les circumstàncies, o aquell paradís que només entreveiem en la joia de dos cossos incendiats. Si alguna cosa ens queda al final del viatge, és aquesta caixeta de fusta desinflada per a guardar les llunyanies: el fèretre és l’absurd de les nostres ombres.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SED DISUELTA




Llevo en mi inteligencia esa nostalgia de viejos naufragios que a ratos rompen las venas: el cuerpo y sus deseos salpicados de ceniza, la sed disuelta o en trocitos de escombros. Duelen en el cuerpo todas las noches tetelques en un país de sombras. Y resisto a la destrucción y a los cadáveres que broncean mi aliento. En algún sitio, el sexo aguarda el suicidio de las circunstancias, o aquel paraíso que solo atisbamos en el alborozo de dos cuerpos incendiados. Si algo nos queda al final del viaje, es esa cajita de madera desinflada para guardar las lejanías: el féretro es el absurdo de nuestras sombras.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga