martes, 25 de febrero de 2020

PAÍS VISCUT

Imagen FB de Pere Bessó





PAÍS VISCUT




I en caminar salve les meues ferides amb aquesta sensació d’haver
sobreviscut als sufocaments de la pedra i al temps inconclús.
En cada record, respira l’ull que somia sense sospita,
Encara que mai no aconseguesca cobrir la carn, ni bega l’aigua clara.
Aquest temps d’ombres del país mossega el ponent sense repar:
Caminem, però li hem cedit a la nit el seu poder
de hiena o de llòbrec fèretre.
Mai no arribarem a onejar la bandera dels braços entre gotes
d’ira i odi, entre la insània convertida en volcà.
Som ocells captius en la mort del temps i el diàleg.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





PAÍS VIVIDO




Y al caminar salvo mis heridas con esa sensación de haber
sobrevivido, a los sofocos de la piedra y al tiempo inconcluso.
En cada recuerdo, respira el ojo que sueña sin sospecha,
aunque nunca logre cubrir la carne, ni beba el agua clara.
Este tiempo de sombras del país, muerde el poniente sin reparo:
Caminamos pero le hemos cedido a la noche su poderío
de hiena o de lóbrego féretro.
Jamás alcanzaremos a ondear la bandera de los brazos entre gotas
de ira y odio, entre la insania convertida en volcán.
Somos pájaros cautivos en la muerte del tiempo y el diálogo.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020
©André Cruchaga

lunes, 24 de febrero de 2020

EXALTACIÓ EXTERNA

Imagen FB de Pere Bessó





EXALTACIÓ EXTERNA




Hui fique el món en els meus ulls, el món cru dels magatzems
de la fullaraca i els seus ventrílocs i els seus cantons de serradura.
Contra les estàtues de fum, tot just la condició d’ésser,
el ramat enbogit dels semàfors i els seus amants extingits
i els tilitxes alineats a la gola.
En quines depravacions deixa de ser patètica la vida?
¿En quina terrassa s’escolten les fosforescències de la lluna,
aquesta respiració agredida pels jocs foscos dels xiquets?
A estones m’acoste a les absències. Sóc ací com un vell sentinella.
Sóc ací enmig de demències i tortures.
I a estones només distingesc el so de les sabates, la geometria
morta dels escalpels, un lliri de tombes o una viola de llengua
estranya, i una tomba ambigua de golfes sense son.
Supose que sempre és possible caminar entre el vell sarcasme
de la compulsió de les façanes de la pròpia supervivència.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





EXALTACIÓN EXTERNA




Hoy meto el mundo en mis ojos, el mundo crudo de los almacenes
de la hojarasca y sus ventrílocuos y sus esquinas de aserrín.
Contra las estatuas de humo, apenas la condición de ser,
el rebaño enloquecido de los semáforos y sus amantes extinguidos
y los tiliches alineados en la garganta.
¿En qué depravaciones deja de ser patética la vida?
¿En qué terraza se escuchan las fosforescencias de la luna,
esta respiración agredida por los juegos oscuros de los niños?
A ratos me arrimo a las ausencias. Estoy ahí como viejo centinela.
Estoy aquí en medio de demencias y torturas.
Y a ratos solo distingo el sonido de los zapatos, la geometría
muerta de los escalpelos, un lirio de tumbas o un alhelí de lengua
extraña, y una tumba ambigua de desvanes sin sueño.
Supongo que siempre es posible caminar entre el viejo sarcasmo
de la compulsión de las fachadas de la propia sobrevivencia.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

domingo, 23 de febrero de 2020

METAMORFOSI DE L’HORROR

Imagen FB de Pere Bessó





METAMORFOSI DE L’HORROR




Quan la vida haurà camviat, jo també ho hauré fet:
preferesc un sahumeri de boscos obscurs que no la intravenosa del país
de les mutilacions, a la benaventurança de l’horror.
Mossegue cada dia l’aigua de les cruïlles,
la sang que balla als balcons,
la cridòria dels porus de aquella dona encesa
en les meues mans, d’aquella dona de sal en l’embarcació vivent
dels escalpels, d’aquella dona coberta de sang.
A cada boca li sobreviuen les ungles cegues dels carrers esquerdats.
Fins al dia visible, cert, l’halo sinistre de les constel·lacions
i les finestres trencades dels cartílags,
i la golfa de la fatiga com un grapat d’insectes,
i l’ocell d’ales trencades que irromp al pit i descendeix
fins a l’arcaic dels rellotges cremats de la nit incerta.
Ara, a seques, la ferida i el riu negre de totes les divagacions.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




METAMORFOSIS DEL HORROR




Cuando la vida haya cambiado yo también lo habré hecho:
prefiero un sahumerio de bosques oscuros a la intravenosa del país
de las mutilaciones, a la bienaventuranza del horror.
Muerdo cada día el agua de las encrucijadas, la sangre que baila
en los balcones, el griterío de los poros de aquella mujer encendida
en mis manos, de aquella mujer de sal en la embarcación viviente
de los escalpelos, de aquella mujer cubierta de sangre.
A cada boca le sobreviven las uñas ciegas de las calles agrietadas.
Hasta el día visible, cierto, el halo siniestro de las constelaciones
y las ventanas rotas de los cartílagos,
y el desván de la fatiga como un manojo de insectos,
y el pájaro de alas rotas que irrumpe en el pecho y desciende
hasta lo arcaico de los relojes quemados de la noche incierta.
Ahora, a secas la herida y el río negro de todas las divagaciones.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

SEDICIÓ DE LA FOLLIA

Imagen Pinterest




SEDICIÓ DE LA FOLLIA




A través de l’ull el martell líquid de les gotes i el fum
de la ciutat. I el silenci de fang de l’horitzó.
Mai no he oblidat aquella antigor de la llum i l’ocote
a prop dels genolls i els ulls mitificats de l’ombrívol.
I els segles de boirina que pernocten en els trens i les paraules.
Sempre són ací les barquetes d’estima, la boca captiva
de l’argila, les esquerdes que ha anat produït el desús
en els terrats. O en els telegrames de tabac de la vesprada.
Sempre els porus oberts sense esborralls ni tatxadures existencials
com una promesa incomplida al llit.
Jo tinc en els meus desencerts, una cambra de milotxes tremoloses,
i en meua follia, sudorosos rails de joguets de set.
Al tall de l’orgasme, aquella vigília del costat de la flassada.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SEDICIÓN DE LA LOCURA




A través del ojo el martillo líquido de las gotas y el humo
de la ciudad. Y el silencio de fango del horizonte.
Nunca he olvidado aquella antigüedad de la luz y el ocote
cerca de las rodillas y los ojos mitificados de lo sombrío.
Y los siglos de neblina que pernoctan en los trenes y las palabras.
Siempre están ahí los barquitos de cariño, la boca cautiva
de la arcilla, las grietas que ha ido produciendo el desuso
en las azoteas. O en los telegramas de tabaco de la tarde.
Siempre los poros abiertos sin borrones ni tachaduras existenciales
como una promesa incumplida en la cama.
Yo tengo en mis desatinos, un cuarto de temblorosas piscuchas,
y en mi locura, sudorosos rieles de juguetes de sed.
En el filo del orgasmo, aquella vigilia del lado de la cobija.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga