EXALTACIÓ EXTERNA

Imagen FB de Pere Bessó

EXALTACIÓ EXTERNA

Hui fique el món en els meus ulls, el món cru dels magatzems
de la fullaraca i els seus ventrílocs i els seus cantons de serradura.
Contra les estàtues de fum, tot just la condició d’ésser,
el ramat enbogit dels semàfors i els seus amants extingits
i els tilitxes alineats a la gola.
En quines depravacions deixa de ser patètica la vida?
¿En quina terrassa s’escolten les fosforescències de la lluna,
aquesta respiració agredida pels jocs foscos dels xiquets?
A estones m’acoste a les absències. Sóc ací com un vell sentinella.
Sóc ací enmig de demències i tortures.
I a estones només distingesc el so de les sabates, la geometria
morta dels escalpels, un lliri de tombes o una viola de llengua
estranya, i una tomba ambigua de golfes sense son.
Supose que sempre és possible caminar entre el vell sarcasme
de la compulsió de les façanes de la pròpia supervivència.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

EXALTACIÓN EXTERNA

Hoy meto el mundo en mis ojos, el mundo crudo de los almacenes
de la hojarasca y sus ventrílocuos y sus esquinas de aserrín.
Contra las estatuas de humo, apenas la condición de ser,
el rebaño enloquecido de los semáforos y sus amantes extinguidos
y los tiliches alineados en la garganta.
¿En qué depravaciones deja de ser patética la vida?
¿En qué terraza se escuchan las fosforescencias de la luna,
esta respiración agredida por los juegos oscuros de los niños?
A ratos me arrimo a las ausencias. Estoy ahí como viejo centinela.
Estoy aquí en medio de demencias y torturas.
Y a ratos solo distingo el sonido de los zapatos, la geometría
muerta de los escalpelos, un lirio de tumbas o un alhelí de lengua
extraña, y una tumba ambigua de desvanes sin sueño.
Supongo que siempre es posible caminar entre el viejo sarcasmo
de la compulsión de las fachadas de la propia sobrevivencia.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.

©André Cruchaga