miércoles, 6 de febrero de 2019

TANQUE ELS ULLS

©Pintura Richard Diebenkorn





TANQUE ELS ULLS




Tanque els ulls davant dels vells ocells que buiden la consciència.
(Sé que el riu és exorcitzable i sepulcral, malgrat Heràclit.)
En la darrera hospitalitat del teu pubis, l’aroma més enllà de l’abisme
i la barbàrie dels ulls agitats
i del vedell de l’adoració
i del reiterat sepulcre de contraporta.
De sobte, ací, els monòlegs de genolls, girant a contrallum
de l’edad, bavejant vergonyosament com els dies respirats.
—Davant del vici de despullar nostàlgies, brusca i agra la tomba:
el llampec de fulles desplegat en la set.
En les costelles del transitori, l’embarcador per a amfiteatres,
les fissures de porcateres desmesurades.
Recorde un mausoleu d’ocells als rails del coàgul
d’aquells dies de còpules enmig d’ossades.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CIERRO LOS OJOS




Cierro los ojos ante los viejos pájaros que vacían la conciencia.
(Sé que el río es exorcizable y sepulcral, a pesar de Heráclito.)
En la última hospitalidad de tu pubis, el aroma más allá del abismo
y la barbarie de los ojos agitados,
y del becerro de la adoración
y del reiterado sepulcro de contrapuerta.
De repente, aquí, los monólogos de rodillas, girando al trasluz
de la edad, babeando vergonzosamente como los días respirados.
—Ante el vicio de desnudar nostalgias, brusca y agria la tumba:
el relámpago de hojas desplegado en la sed.
En las costillas de lo transitorio, el embarcadero para anfiteatros,
las fisuras de pocilgas desmedidas.
Recuerdo un mausoleo de pájaros en los rieles del coágulo
de aquellos días de cópulas entre osamentas.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga
©Pintura Richard Diebenkorn

S’OBRI LA NIT

© Pintura David Mensing





S’OBRI LA NIT




S’obri la nit en la gebrada de pell de les mirades fingides.
(Una vulva d’enyors s’embolica en el meu alé no sense cap
sospita. No sense un cistell de perplexitats.)

Jo, el fill del dol a semblança de l’ésser humà, envellit
de no nàixer, innocent de llits i cel·les.
M’oblide de tot quan vénen els brots d’ histèria. De tot.
Mossegue en sol de les paraules del costat de la tendresa o de l’odi:
La meua ombra acaba en el zoològic de davant que es bolca
amb certa bogeria de transeünt despistat.
A estones les portes reiterades dels manicomis, els joguets
de pols enmig de la negror dels udols.
Les bacinetes del sentiment inesgotable, la gerga de saliva
en el gall matiner del pantà.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SE ABRE LA NOCHE




Se abre la noche en la escarcha de piel de las miradas fingidas.
(Una vulva de añoranzas se enreda en mi aliento no sin alguna
sospecha. No sin un canasto de perplejidades.)

Yo el hijo del luto a semejanza del ser humano, envejecido
de no nacer, inocente de camas y celdas.
Me olvido de todo cuando vienen los brotes de histeria. De todo.
Muerdo en sol de las palabras del lado de la ternura o del odio:
Mi sombra termina en el zoológico que está enfrente que se vuelca
con cierta locura de transeúnte despistado.
A ratos las puertas reiteradas de los manicomios, los juguetes
de polvo en medio de la negrura de los aullidos.
Las bacinicas del sentimiento inagotable, la jerigonza de saliva
en el gallo temprano del pantano.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga
© Pintura David Mensing

RECOMPTE

©Pintura Lars Kristian Hansen





RECOMPTE




Per tots els llindars del foc a la mida de les meues ànsies,
per totes les sospites de la clarividència i el progressiu
matapalo del desviscut,
per tots els espills que em propiciaren carnisseries atroces,
i destins de durs malls i amargues truites,
per tots els crits penjant dels traus de la meua camisa,
per tota la suor que em sepultà l’esperança,
per tota aquesta història sinuosa, de vegades monòtona d’ombres
i ciutats envellides,
per totes les nafres que em miren des de la seua textura,
—la meua veu, aquest ofici de degollar el destí,
oblidant potser
les travessies del vinagre en les ales d’un ocell de paper.
Vaig de sal a sal enmig de les aigües de la nit: cap misteri
més enllà de l’Ulisses rediviu del son.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




RECUENTO




Por todos los umbrales del fuego a la medida de mis ansias,
por todas las sospechas de la clarividencia y el progresivo
matapalo de lo desvivido,
por todos los espejos que me propiciaron atroces carnicerías,
y destinos de duras almádanas y amargas tortillas,
por todos los gritos colgando de los ojales de mi camisa,
por todo el sudor que me sepultó la esperanza
por toda esta historia sinuosa, a veces monótona de sombras
y ciudades envejecidas,
por todas las llagas que me miran desde su textura,
—mi voz, este oficio de degollar el destino, olvidando acaso,
las travesías del vinagre en las alas de un pájaro de papel.
Voy de sal a sal entre las aguas de la noche: ningún misterio
Más allá del Ulyses redivivo del sueño.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga
©Pintura Lars Kristian Hansen

martes, 5 de febrero de 2019

CLARA ORFANDAT

Imagen FB de Pere Bessó





CLARA ORFANDAT




De porta en porta la soledat groga dels panys.
Aspra la disbauxa de les duelles oblidades,
allò que estimava enmig del fred sòrdid de les matinades.
Era un xiquet només als senders de la son; i així jugava
tremolant amb la meua orfandat miserable.
I així reia fins a arribar al cansament de la boira.
I així em tornava al vent, sense rostre, darrere de l’horitzó.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CLARA ORFANDAD




De puerta en puerta la soledad amarilla de las cerraduras.
Áspero el desenfreno de las mochetas olvidadas,
aquello que amaba en medio del frío sórdido de las madrugadas.
Era un niño solamente en los senderos del sueño; y así jugaba
temblando con mi orfandad miserable.
Y así reía hasta alcanzar el cansancio de la niebla.
Y así me devolvía al viento, sin rostro, detrás del horizonte.

.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga