ORIFICI

Fotografía Konstantin Smilga

ORIFICI

De sobte, sobre l’orifici del buit de la nit, la certesa inalterable de la mar,
el café negre de la nit en el brocal de la balda. 
En ell, una mica la trashumància i la cendra, el pati del de lliri desplomat
en les ares ocultes del timbal.
(El temps no té més colors que el dels fòsfors encesos o apagats,
que tots els estius i la seua retòrica, sovint cínica.)
A la vora de les sabates acostumades, les hores acaben en la fargalada 
cega de l’abstracció. Mai no és fàcil, —m’has dit— sentir devoció
per les idees, canviar l’arc del cel corcat dels demiürgs,
riure al bisturí dels carrers, ser obedient al celibat dels senders,
o gratar-se les pàpules tot deixant intacta la pell.
Qualsevol, —després de tot— pot llepar les impureses que ixen 
del més enllà de l’ensobecada…

“Orifici” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ORIFICIO

De pronto, sobre el orificio del vacío de la noche, la certeza inalterable del mar,
el café negro de la noche en el brocal de la aldaba. 
En él, un poco lo trashumante y la ceniza, el patio del delirio desplumado
en los altares ocultos del timbal.
(El tiempo no tiene más colores que el de los fósforos encendidos o apagados,
que todos los veranos y su retórica, a menudo cínica.)
Al borde de los zapatos acostumbrados, las horas terminan en las heces
ciegas de la abstracción. Nunca es fácil, —me has dicho— tener devoción
por las ideas, cambiar el arco iris carcomido de los demiurgos,
reírle al bisturí de las calles, ser obediente al celibato de los senderos,
o rascarse las ronchas dejando intacta la piel.
Cualesquiera, —después de todo— puede lamer las impurezas que salen
del más allá del entresueño…

Barataria, 28.II.2014

LITORAL

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

LITORAL

Les aigües mosseguen les ribes de la sang i avancen els cadàvers.
(Qui exerceix el seu domini en les notícies del melic, en el cosmètic 
instituït en la set?) —Diguem que hi ha radars en els oposats,

en el xili verd i la mostassa, diguem que hi ha antenes intel·ligents, 
no pas com els ulls ombrívols dels bous, clar.
Dos peixos a full color en el tren de l’alé, en l’orgia que sostenen
les infinites partícules del planisferi;
i així, tardívol en el fang, els boçals implacables en la boca. Els àmbits
indesxifrables del nosaltres: la veu sorda com una oració en silenci.
Després de tot, sempre som l’ombra miserable de la riba,
(tu, poesia, que et converteixes en la meua llibertat possible.)

“Litoral” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

LITORAL

Las aguas muerden las orillas de la sangre y avanzan los cadáveres.
(¿Quién ejerce su dominio en las noticias del ombligo, en el cosmético 
Instituido en la sed?) —Digamos que hay radares en los opuestos,

en el chile verde y la mostaza, digamos que hay antenas inteligentes, 
no como los ojos sombríos de los bueyes, claro.
Dos peces a full color en el tren del aliento, en la orgía que sostienen
las infinitas partículas del planisferio;
y así, tardío en el fango, los bozales implacables en la boca. Los ámbitos
indescifrables del nosotros: la voz sorda como una oración en silencio.
Después de todo, siempre somos la sombra miserable de la orilla,
(vos, poesía, que te convertís en mi libertad posible.)

Barataria, 27.II.2014

ARBORESCÈNCIA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

ARBORESCÈNCIA

Endevine els mesos i em desplace enmig del teatre. Me’n torne a les teues formes
i a les conjectures, (si hi ha cap novetat, són els embarcadors i els paraigües
migratoris de l’alé), la resta és el carrer divers de cada dia.
La vetlla té els contorns d’un arbre dens: cada branca la geometria
dels desassossecs, la fúria roja dels bous,
el camí de les quaranta nits de l’ofrena.
Cap parentela no s’assembla tant a la llegenda permesa dels rellotges;
cada dia som més fidels a la tristesa de l’horitzó, —tu, al besllum del decor
dels adagis, al discurs contestatari de les cicatrius.
És just que li posem asteriscos a l’evangeli del temps…

“Arborescència” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

ARBORESCENCIA

Adivino los meses y me desplazo en medio del teatro. Me vuelvo a tus formas
y a las conjeturas, (si hay alguna novedad, son los embarcaderos y los paraguas
migratorios del aliento), lo demás es la calle diversa de cada día.
La vigilia tiene los contornos de un árbol denso: cada rama la geometría
de los desasosiegos, la roja furia de los bueyes,
el camino de las cuarenta noches de la ofrenda.
Ninguna parentela se parece tanto a la leyenda permitida de los relojes;
cada día somos más fieles a la tristeza del horizonte, —vos, al trasluz del decoro
de los adagios, al discurso contestatario de las cicatrices.
Justo es que le pongamos asteriscos al evangelio del tiempo…

Barataria, 19.II.2014

RECORDS

imagen cogida del FB de Pere Bessó

RECORDS

Al carrer, només els trens del record i el calendari que devora 
l’au diletant de les fulles. (Ja el rovell li ha atorgat el seu mateix
somni a la realitat.) Des de les lleixes del coixí, 
la porta al món
de les imatges, aqueixa altra ombra que ens crema
i espella els anells de la travessia.
Fugen potser les llànties al buit? —Són estranyes les paraules i els dies,
després de tot: el pervindre em desallotja amb les seues contradiccions,
no hi ha monedes d’aurora a la porta,
sinó aqueix gran poder d’espectres i espills ambigus.
Fuig cap a on treballa la truita, la nit és densa com el torrent
de la somnolència, com la carn irreparable després de la ràfega…

“Records” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ 

RECUERDOS

Sobre la calle, sólo los trenes del recuerdo y el calendario que devora 
al ave diletante de las hojas. (Ya la herrumbre le ha otorgado su propio
sueño a la realidad.) Desde los estantes de la almohada, la puerta al mundo
de las imágenes, esa otra sombra que nos quema
y desuella los anillos de la travesía.
¿Huyen acaso las lámparas al vacío? —Son extrañas las palabras y los días,
después de todo: el porvenir me desaloja con sus contradicciones,
no hay monedas de aurora en la puerta,
sino ese gran poder de espectros y espejos ambiguos.
Huyo hacia donde labora la tortilla, la noche es densa como el torrente
de la somnolencia, como la carne irreparable tras la ráfaga… 

Barataria, 21.II.2014