ORIFICI

Fotografía Konstantin Smilga

ORIFICI

De sobte, sobre l’orifici del buit de la nit, la certesa inalterable de la mar,
el café negre de la nit en el brocal de la balda. 
En ell, una mica la trashumància i la cendra, el pati del de lliri desplomat
en les ares ocultes del timbal.
(El temps no té més colors que el dels fòsfors encesos o apagats,
que tots els estius i la seua retòrica, sovint cínica.)
A la vora de les sabates acostumades, les hores acaben en la fargalada 
cega de l’abstracció. Mai no és fàcil, —m’has dit— sentir devoció
per les idees, canviar l’arc del cel corcat dels demiürgs,
riure al bisturí dels carrers, ser obedient al celibat dels senders,
o gratar-se les pàpules tot deixant intacta la pell.
Qualsevol, —després de tot— pot llepar les impureses que ixen 
del més enllà de l’ensobecada…

“Orifici” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ORIFICIO

De pronto, sobre el orificio del vacío de la noche, la certeza inalterable del mar,
el café negro de la noche en el brocal de la aldaba. 
En él, un poco lo trashumante y la ceniza, el patio del delirio desplumado
en los altares ocultos del timbal.
(El tiempo no tiene más colores que el de los fósforos encendidos o apagados,
que todos los veranos y su retórica, a menudo cínica.)
Al borde de los zapatos acostumbrados, las horas terminan en las heces
ciegas de la abstracción. Nunca es fácil, —me has dicho— tener devoción
por las ideas, cambiar el arco iris carcomido de los demiurgos,
reírle al bisturí de las calles, ser obediente al celibato de los senderos,
o rascarse las ronchas dejando intacta la piel.
Cualesquiera, —después de todo— puede lamer las impurezas que salen
del más allá del entresueño…

Barataria, 28.II.2014