ONADES

Imagen cogida de la red

ONADES

Tornà fugaç l’alé de les onades coure el film del quotidià.
(Cada litoral desborda els quaderns fins al punt de fer-los estranyes

pol·lucions de cendra. Sempre hi ha acordions de rovell en la ferida.)
Als ulls nien ocells fúnebres.
Fica la mort les campanes de la destral rovellada,
l’aïllat i l’inaudit dels litorals en la nit trencadissa del pètal,
el somni suspés en els peixos sobtats de la pedra
que emergeix com per a tocar la carn insòlita dels fantasmes
del destemps.
Tot excedeix la marxa de les formigues en el descens d’una harmònica;
creixen els filferros de l’ofec amb la incoherència desfonada
de les ninetes, (perd el sentit en la pupil·la agra de la molsa.)
En acabant em busque entre la carronya resolut de vols: ja en ruïnes,
les estelles de les aigües, nu de paraules, la nit
òssia cega d’argila.

“Onades” [‘Oleaje’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

OLEAJE

Volvió fugaz el aliento del oleaje cobre el filme de lo cotidiano.
(Cada litoral desborda los cuadernos hasta el punto de hacerlos extrañas poluciones 

de ceniza. Siempre hay acordeones de herrumbre en la herida.)
En los ojos anidan pájaros fúnebres.
Hinca la muerte las campanas del hacha enmohecida,
lo íngrimo y lo inaudito de los litorales en la noche quebradiza del pétalo,
el sueño suspendido en los peces súbitos de la piedra
que emerge como para tocar la carne insólita de los fantasmas
del destiempo.
Todo excede al andar de las hormigas en el descenso de una armónica;
crecen las alambradas del ahogo junto a la incoherencia desfondada
de las pupilas, (pierdo el sentido en la pupila agria del musgo.)
Después me busco entre la carroña resuelto de vuelos: ya en ruinas,
las astillas de las aguas, desnudo de palabras, la noche
ósea ciega de arcilla.

Barataria, 14.VII.2013

MEDITACIÓ EN LA CENDRA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

MEDITACIÓ EN LA CENDRA

Ayer, tierra mía
deserté de tu barro, de tu agua, de tu niebla y de tu sol,
dejé mi infancia entre tus calles
resonando ecos de risas y juegos.
MERCEDES RIDOCCI

Ara lent el reflex del batec, el temps al davant, ombra
la riba de l’arrel als braços, el principi final de la llum;
terra que resta, endinsada en el centre de la meditació:
sota l’aire, l’ocell caigut de la cendra, el mai no acabar de beure
el dia total, la pell amb creu, els ulls amb nom, el combregar
amb jardins indesxifrables. La cendra encarna la nit, aquests
dies incerts on el pont de la fe amb el desig s’ha perdut:
en el centre del mar, la sal calla, agita la raó a qualsevol preu;
l’ull és un destí, per bé que haja de tornar-me cec per a veure,
per a no veure que travesse les agulles que diminutes
perforen la porta de l’ànima. Avance, però; sent el pètal
dels sentits despullar-se davant del mateix ésser, davant de l’horitzó
lax, en el seu destí corporal de cendra.
No hi ha dia sense cel fecundat de morts. 
L’espill de cada paraula ofega les ninetes; la matèria convergeix
amb la creu nàufraga dels jardins: es dissolen els noms,
—el meu nom i el teu nom, tots els noms espargits
en l’hemisferi; totes les aigües madures de la cendra; els llocs
adjacents al cos, germinen en el fang del silenci.
Ara em toca esperar: sentir el cos en les onades del buit,
quasi en la deshora de les paraules degollades, fruit gris de la nit
amb la seua presència de mall.
M’afone. Ens afonem quan travessem el tacte, el centre
dels nostres somnis, la bullida del dubte, 
l’ombra que la sang flueix com els morts a la deriva.
Cap a quines absències de set s’acaminen els pronoms, l’enclític
dessagnat de les branques de l’olfacte, la prosòdia naixent,
l’herba que s’ha tornat escuma a l’hivern?
—la cendra em lliura els seus braços efímers: mamprenc a caminar
damunt la pedra dels reflexos; de seguida la meditació
donarà els seus fruits: eixiran els cavalls engelosits cap l’oblit, despert
em crema el món en les sabates, els ulls sense treva
damunt dels espectres, les abelles en la cel•la del sexe, la memòria
com un sac de tul on es guarden les reminiscències,
els dies de hui i els últims, els que acaben i es fonen
en els grisos del tendal del batec.
Allá, en no sé quin lloc sagnant, el setge dins del batec:
fuig. Vull fugir d’aquests dies de cendra. (Amb tu al fosc
de la llum, cossos avançant per damunt del desvetllament.)

“Meditació en la cendra” [‘Meditación en la ceniza’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

MEDITACIÓN EN LA CENIZA

Ayer, tierra mía
deserté de tu barro, de tu agua, de tu niebla y de tu sol,
dejé mi infancia entre tus calles
resonando ecos de risas y juegos.
MERCEDES RIDOCCI

Ahora lento el reflejo del pálpito, el tiempo enfrente, sombra
la orilla de la raíz en los brazos, el principio final de la luz;
tierra que queda, hundida en el centro de la meditación:
bajo el aire, el pájaro caído de la ceniza, el nunca terminar de beber
el día total, la piel con cruz, los ojos con nombre, la comunión
con jardines indescifrables. La ceniza encarna a la noche, a estos
días inciertos donde el puente de la fe con el deseo se ha perdido:
en el centro del mar, la sal calla, agita la razón a cualquier precio;
el ojo es un destino, aunque tenga que volverme ciego para ver,
para no ver que atravieso las agujas que diminutas
perforar la puerta del alma. Pero avanzo; oigo el pétalo
de los sentidos desnudarse ante el ser mismo, ante el horizonte
laxo, en su destino corporal de ceniza.
No hay día sin cielo fecundado de muertos. 
El espejo de cada palabra ahoga las pupilas; la materia converge
con la cruz náufraga de los jardines: se disuelven los nombres,
—mi nombre y tu nombre, todos los nombres esparcidos
en el hemisferio; todas las aguas maduras de la ceniza; los lugares
adyacentes al cuerpo, germinan en el fango del silencio.
Ahora me toca esperar: sentir el cuerpo en el oleaje del vacío,
casi en la deshora de las palabras degolladas, fruto gris de la noche
con su presencia de almádana.
Me hundo. Nos hundimos cuando atravesamos el tacto, el centro
de nuestros sueños, el bullido de la duda, 
la sombra que la sangre fluye como los muertos a la deriva.
¿Hacia qué ausencias de sed se encaminan los pronombres, el enclítico
desangrado de las ramas del olfato, la prosodia naciente,
la yerba que se ha vuelto espuma durante el invierno?
—la ceniza me entrega sus brazos efímeros: empiezo a caminar
sobre la piedra de los reflejos; dentro de poco la meditación
dará sus frutos: saldrán los caballos en celo hacia el olvido, despierto
me arde el mundo en los zapatos, los ojos sin tregua
sobre los espectros, las abejas en la celda del sexo, la memoria
como un saco de tul donde se guardan las reminiscencias,
los días de hoy y los postreros, los que terminan y se funden
en los grises del toldo del latido.
Allá, en no sé qué lugar sangrante, el asedio dentro del latido:
huyo. Quiero huir de estos días de ceniza. (Con vos en lo oscuro
de la luz, cuerpos avanzando sobre el desvelo.)

Barataria, 05.XI.2011

VIATGE

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

VIATGE

Tantes escenes damunt de les voravies que a estones pareguera que és caverna
aquest ritual de transitar en l’eternitat.
(He balafiat tantes fams al cap i a la fi.) —Hui és miratge 
el colp del beuratge, àcides axil•les sobre la innocència de la taula.
Pillardege en la desmesurada dent de la nit —estan fetes potser les meues ulleres
de tanta foscor acumulada, 
o és el món del tatuatge perenne als meus ulls? (Cobresc les meues vèrtebres
amb la humitat de la tempesta, en cada voravia habiten anys embalsamats,
en cada sabata aguaiten itineraris d’alenars dislocats.)
El meu viatge sempre suposa contemplar llargues rotacions de boirina;
en el temps últim, hauré sense dubte, immolat els espills
d’aquesta sufocació d’ocell en la tempesta…

“Viatge” [‘Viaje’] d’André Cruchaga Traduït al català per Pere Bessó

VIAJE

Tantas escenas sobre las aceras que a ratos pareciera que es caverna
este ritual de transitar en la eternidad.
(He malogrado tantas hambres a fin de cuentas.) —Hoy es espejismo 
el golpe del brebaje, ácidas axilas sobre la inocencia de la mesa.
Merodeo en el desmedido diente de la noche —¿están hechas acaso mis ojeras
de tanta oscuridad acumulada, 
o es el mundo del tatuaje perenne en mis ojos? (Cubro mis vértebras
con la humedad de la tormenta, en cada acera habitan años embalsamados,
en cada zapato acechan itinerarios de dislocados alientos.)
Mi viaje siempre supone, contemplar largas rotaciones de neblina;
en el tiempo postrero, habré sin duda, inmolado los espejos
de este sofoco de pájaro en la tormenta…

Barataria, 14.VII.2013

CAMÍ

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

CAMÍ

Per la pols del camí, les maçoneries de l’alé. I aqueixa mirada 
cap a l’inestroncable.
Tantes, tantes vegades les despulles de les sabates trascendides,
L’hivern amb els seus paranys, les escomeses de febre de la nostàlgia.
—Sense dubte, em direu: —la memòria remou l’equipatge del buit,
mentre busquem monedes grogues en la cansera.
(Per a recordar, les mans al pit i l’aurora que commou 
Amb la seua destresa de tendror. Camí semblant al poema d’antany.)
—Pense. 
El camí del desvetlament allarga els seus dits. Mai no es cansa, prem les temples
del penya-segat: ací el món cenyint els meus engonals, crema el paraigües
de les parpelles i aqueix vol nocturn a la gola…

“CAMÍ” [‘Camino’] d’ André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

CAMINO

Por el polvo del camino, las mamposterías del aliento. Y ese mirar 
hacia lo irrestañable.
Tantas y tantas veces los restos de los zapatos trascendidos,
el invierno con sus trampas, los arranques de fiebre de la nostalgia.
—Sin duda, me diréis: —la memoria remueve el equipaje del vacío,
mientras buscamos monedas amarillas en el cansancio.
(Para recordar, las manos en el pecho y la aurora que conmueve 
con su destreza de ternura. Camino semejante al poema de otrora.)
—Pienso. 
El camino del desvelo alarga sus dedos. Nunca se cansa, aprieta las sienes
del acantilado: aquí el mundo ciñendo mis ingles, arde el paraguas
de los párpados y ese vuelo nocturno en la garganta…

Barataria, 13.VII.2013