CAMÍ

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

CAMÍ

Per la pols del camí, les maçoneries de l’alé. I aqueixa mirada 
cap a l’inestroncable.
Tantes, tantes vegades les despulles de les sabates trascendides,
L’hivern amb els seus paranys, les escomeses de febre de la nostàlgia.
—Sense dubte, em direu: —la memòria remou l’equipatge del buit,
mentre busquem monedes grogues en la cansera.
(Per a recordar, les mans al pit i l’aurora que commou 
Amb la seua destresa de tendror. Camí semblant al poema d’antany.)
—Pense. 
El camí del desvetlament allarga els seus dits. Mai no es cansa, prem les temples
del penya-segat: ací el món cenyint els meus engonals, crema el paraigües
de les parpelles i aqueix vol nocturn a la gola…

“CAMÍ” [‘Camino’] d’ André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

CAMINO

Por el polvo del camino, las mamposterías del aliento. Y ese mirar 
hacia lo irrestañable.
Tantas y tantas veces los restos de los zapatos trascendidos,
el invierno con sus trampas, los arranques de fiebre de la nostalgia.
—Sin duda, me diréis: —la memoria remueve el equipaje del vacío,
mientras buscamos monedas amarillas en el cansancio.
(Para recordar, las manos en el pecho y la aurora que conmueve 
con su destreza de ternura. Camino semejante al poema de otrora.)
—Pienso. 
El camino del desvelo alarga sus dedos. Nunca se cansa, aprieta las sienes
del acantilado: aquí el mundo ciñendo mis ingles, arde el paraguas
de los párpados y ese vuelo nocturno en la garganta…

Barataria, 13.VII.2013