viernes, 15 de marzo de 2013

TAÜTS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





TAÜTS





A Pere Bessó

Todo es andar a ciegas, en la
fatiga del silencio, cuando ya nada nace…
EFRAÍN HUERTA




(A poc a poc se’m formaren com llargs xiprers destinats al crepuscle clavats en les pestanyes de l’hivern esguitats d’esventrades hèlices clivellades com els hemisferis de la sotsobra: d’un tren a un altre els ulls depilats de les paraules el hui demà penjat del fum incert de les meues burilles piula cada dia la meua fam per la fusta en aquesta tardor per cert que corre a passos vertiginosos amb un tardívol colofó d’epitafis ¿calla el llavi del migdia en el seu badall convocat en la sentida carn que desfonda la seua lluïssor? ¿calla la gebrada concreta que es disputa la meua ossada el deler corporal que també se’n va amb el vent? —és temps —em dic a manera de testament— d’escoltar i escoltar-me de parlar a la pluja mentre l’aigua corre en la vorera la pedra de la foscor (no la quietesa que alcança el seu apogeu entre respiració i ferida consagrat el carrer dels morts baixant l’escalinata el desajust consumat dels dubtes: morir i dormir callar sense l’orientació del vent insondable el bes que una vegada balbucejà en el monodiàleg de les possibilitats) l’ombra sap quan les ulleres cobren la seua factura la mirada nua o obedient l’estreta claror al voltant de l’ara major de la destrucció que no distingeix el fil (perquè fa igual el del bisturí o el d’una destral el flux de la memòria i el mirall el litoral final en la concavitat de les mans) tant setge dicta ara la seua herència: aspire en els buits de les paradoxes ¿abasteix algun pronom per a l’oblit? acaba el meu temps en el somnambulisme de les finestres —en aqueix espai disposat sense faristols a la vorera del pis d’ahir al costat de l’atzar callat del pedestal del mocador —he de llegir la possibilitat dels ciris i inquirir en el seu repertori d’asfíxia la marcida flor de penes visible en l’olor nauseabund del nus que trenca la sinestèsia o calla en la salobrosa ala del patetisme (en alguna escena les mans inescrutables del rellotge les agulles de l’alba abandonades en el cos imperiós de la nit) hi ha fanals oscil•lants als ecos llarga desfilada de taüts convertits en íntims pals dins del port de la fusta tanmateix descansen les campanes recolzades en la flauta muda de la llengua en el profund de l’estremiment el cos només delera la túnica cenyida al cos: arrere la menta i el cilantre el pebre erràtic de l’alé arrere la postdata de l’ala el llibre de les urgències o el riu al límit del fosc —hui és el meu torn per a assossegar els peixos de la follia i viure la nit adins i que acabe el cansament del minut (entre la boira i la pluja es despenyen les humides cornises l’escirxament de l’esperit) resten darrere de les callositats del calendari els ulls que una vegada acumularen cossos les mans que netejaren la misèria (ací tanmateix flueix l’immòbil) ¿puc esperar una altra llum quan la terra és definitiva? ¿puc seure a la destra sense apagar els canelobres sense deixar de saber del final cec? Davant del cos sap el pols de la llibertat)…

Baratària, 11.III.2013


“ATAÚDES” [‘TAÜTS’], poema dedicat d’ANDRÉ CRUCHAGA, traduït al català per PERE BESSÓ




ATAÚDES




A Pere Bessó

Todo es andar a ciegas, en la
fatiga del silencio, cuando ya nada nace…
EFRAÍN HUERTA





(Se me fueron formando como largos cipreses destinados al crepúsculo clavados en las pestañas del invierno salpicados de destripadas hélices agrietados como los hemisferios de la zozobra: de un tren a otro los ojos depilados de las palabras el hoy mañana colgado del humo incierto de mis colillas pía cada día mi hambre por la madera en este otoño por cierto que corre a pasos vertiginosos con un tardío colofón de epitafios ¿calla el labio del mediodía en su resquicio convocado en la sentida carne que desfonda su brillo? ¿calla la escarcha concreta que se disputa mi osamenta el ansia corporal que también se va con el viento? —es tiempo —me digo a manera de testamento— de escuchar y escucharme de hablarle a la lluvia mientras el agua corre en el borde la piedra de la oscuridad (no la quietud que alcanza su apogeo entre respiración y herida consagrada la calle de los muertos bajando la escalinata el desajuste consumado de las dudas: morir y dormir callar sin la orientación del viento insondable el beso que una vez balbuceó en el monodiálogo de las posibilidades) la sombra sabe cuándo las ojeras cobran su factura la mirada desnuda u obediente la estrecha claridad alrededor del altar mayor de la destrucción que no distingue el filo (porque da igual el del bisturí o el de un hacha el flujo de la memoria y el espejismo el litoral final en la concavidad de las manos) tanto asedio dicta ahora su herencia: aspiro en los vacíos de las paradojas ¿alcanza algún pronombre para el olvido? acaba mi tiempo en el sonambulismo de las ventanas—en ese espacio dispuesto sin atriles al borde del piso de ayer junto al azar callado del pedestal del pañuelo —debo leer la posibilidad de los cirios e inquirir en su repertorio de asfixia la marchita flor apenas visible en el olor nauseabundo del nudo que rompe la sinestesia o calla en la salobre ala del patetismo (en alguna escena las manos inescrutables del reloj las agujas del alba abandonadas en el cuerpo imperioso de la noche)hay faroles oscilantes en los ecos largo desfile de ataúdes convertidos en íntimos mástiles dentro del puerto de la madera sin embargo descansan las campanas acodadas sobre la flauta muda de la lengua en lo profundo del estremecimiento el cuerpo sólo anhela la túnica ceñida al cuerpo: atrás la hierbabuena y el cilantro la pimienta errátil del aliento atrás la posdata del ala el libro de las urgencias o el río al límite de lo oscuro —hoy es mi turno para sosegar los peces de la locura y vivir la noche adentro y que acabe el cansancio del minuto (entre la niebla y la lluvia se despeñan las húmedas cornisas el desuello del espíritu) quedan atrás las callosidades del calendario los ojos que una vez acumularon cuerpos las manos que limpiaron la miseria (aquí sin embargo fluye lo inmóvil) ¿puedo esperar otra luz cuando la tierra es definitiva? ¿puedo sentarme a la diestra sin apagar los candelabros sin dejar de saber del final ciego? Ante el cuerpo sabe el pulso de la libertad)…

Barataria, 11.III.2013


domingo, 10 de marzo de 2013

TEMPESTA

Imagen cogida del blog berthroile.blogspot.com







TEMPESTA




Des dels reguers del teulat, la fúria de l’agua. Tots els dies fixats
a la boca tancada del sucre.
(Al buit de la claraboia, ebrietat de malsons, el got ple de l’aixeta.)
Com un destí desviscut, aquesta campana de pa al meu alé,
l’oïda a l’aire de les hores, cicles esdevinguts senderes.
(Si la pluja fóra la meua llum deixaria d’anar a fosques, mocador secret
entre les meues mans, pedra de sempre.)

Si en el vol, el rou mulla la claror, la boca que haurà de mossegar la fusta,
entre una branca i una altra, doble ala en l’aigua persistent.
Tota l’olor a terra sense escindir-se: els sentits majors en el silenci
aquest aire que esgarrapa unànime el pol•len.
(La finestra des de la taul deixa veure la seua boira persuassiva.)

Baratària, 01.III.2013

“Tempesta” [Tormenta], poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





TORMENTA




Desde las acequias del tejado, la furia del agua. Todos los días pegados
a la boca cerrada del azúcar.
(En el hueco del tragaluz, ebriedad de pesadillas, el vaso lleno del grito.)
Como un destino desvivido, esta campana de pan en mi aliento,
el oído al aire de las horas, ciclos vueltos senderos.
(Si la lluvia fuera mi luz, dejaría de andar a oscuras, secreto pañuelo
entre mis manos, piedra de siempre.)

Si en el vuelo, el rocío moja la claridad, la boca que habrá de morder la madera,
entre una rama y otra, doble ala en el agua persistente.
Todo el olor a tierra sin escindirse: los sentidos mayores en el silencio
este aire que escarba unánime el polen.
(La ventana desde la mesa deja ver su niebla persuasiva.)

Barataria, 01.III.2013

sábado, 2 de marzo de 2013

RETRAT ADJUNT

Imagen cogida de enunlugardelahuerta.blogspot.com




RETRAT ADJUNT




(Comença el meu món al voltant de les ninetes, enmig de cossos i estupors ofegats: encara perviuen els vaixells d’amarant? Fan eclosió les baldes en l’alé, l’enruna de la boirina en la vitrina de l’antiquari? En el doble del retrat, el gemec del vent en les llavors: l’ombra del temps i la impossible volubilitat de l’horitzó; freds, els rostres inventats, la nicotina com un bosc d’enigmes, cada au mor en les pròpies urgències del seu vol. En la malesa, per dissort, hi ha rosegadors i no fades que renoven el coixí. En la infàmia del dol, tota la forma vençuda dels retrats, totes les aigües davallades del rellotge.)

Quan passa la tempesta sempre seque les meues sabates amb la tija
de la història. —El paraigües de l’instant obri els seus braços trencats, la llum 
profusa que encara resta en la destrucció de la pedra del besllum.
El somni és en realitat un fantasma amb ullals feridors i voraços:
Crema, en desordre, el pubis en les meues mans, la mirada que naix al fons
dels capcirons de la nit,
els cabells insistents de l’asserradura:
tot el llampec entra en la campana de la gespa. Tot l’afany cec
dels ascensors,
el respir dolent en les paraules del desencaminament.
On la llinda enllumena, el bocí capturat de les ombres.
És ofec, també, la faula del cingle a la vora del batec de la motlura.


Baratària, 16.II.2013


“Retrat adjunt” [Retrato adjunto], poema d’ANDRÉ CRUCHAGA, traduït al català per PERE BESSÓ




RETRATO ADJUNTO




(Comienza mi mundo alrededor de las pupilas, entre cuerpos y estupores ahogados: ¿todavía perviven las vasijas de amaranto? ¿Hacen eclosión las aldabas en el aliento, el escombro de la neblina en la vitrina del anticuario? En el doble del retrato, el quejido del viento en las semillas: la sombra del tiempo y la imposible volubilidad del horizonte; fríos, los rostros inventados, la nicotina como un bosque de enigmas, cada ave muere en las propias urgencias de su vuelo. En la maleza, por desgracia, hay roedores y no hadas que renuevan la almohada. En la infamia del luto, toda la forma vencida de los retratos, todas las aguas descendidas del reloj.)

Cuando pasa la tormenta siempre seco mis zapatos con el tallo
de la historia. —El paraguas del instante abre sus brazos rotos, la luz
profusa que aún queda en la destrucción de la piedra del destello.
El sueño resulta ser un fantasma con hirientes y voraces colmillos:
Arde, en desorden, el pubis en mis manos, la mirada que nace al fondo
de la yema de los dedos de la noche,
los cabelllos insistentes del aserrín:
todo el relámpago entra en la campana del césped. Todo el afán ciego
de los ascensores,
el respiro doliente en las palabras del extravío.
Donde el dintel alumbra, la porción capturada de las sombras.
Es ahogo, también, la fábula del risco al borde del pálpito de la moldura.


Barataria, 16.II.2013



lunes, 25 de febrero de 2013

FÈRETRES

Imagen cogida del Fb de Pere Bessó







FÈRETRES



Sempre m’ha corprés la fusta al ponent de les meues sabates.
A l’atzucac sense eixida de la tomba, les exèquies de l’oceà.
Als llavis la foscor dels somnis,
l’ull mort vivint de rellotges, sense la pressa que delate el deliri,
sense el vas d’espasme on es dilueix l’alcohol.
Tot és perfecte quan és tracta de palpar la foscor:
la set beu els cantons de la blasfèmia, el llibre de l’apocalipsi
en el penúltim orgasme del centcames dels espectres, boques resant
a la por, esquinçant el sexe que crida en les parets.
Filat el gemec en vòmits d’obsessives convulsions, l’arbre
solt dels excrements, colobra d’albellons reviscuts.
(Des dels trossets de bambú, el fal•lus plorant com un llaüt.)

(Però encara he de botar per damunt del reixat de la pluja plorar si és possible riure si és possible mossegar els impossibles si és possible sofrir en aquest pecat de les missatgeries instantànies agarberant-me a l’enorme finestra de la consciència mossegar els claus del setge deixar de ser l’intrús enmig dels cadàvers repartits en les retines purificar clar la meua agonia vetlar aqueix altre jo desviscut entre fuga i permanència entre sabates avergonyides i els propis absurds de l’ombra de l’alfabet ja no suporte la càries dels meus propis poemes: jo que el visc empal•lidesc davant de l’aguait —corren les meues temples com una brúixola desorientada per tota la baixa mar dels sòcols necessite ungles per tal d’agafar-me al meu mateix cadàver)
Baratària, 25.II.2013

Fèretres [Féretros], poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





FÉRETROS



Siempre me ha cautivado la madera al poniente de mis zapatos.
En el callejón sin salida de la tumba, las honras fúnebres del océano.
En los labios la oscuridad de los sueños,
el ojo muerto viviendo de relojes, sin la prisa que lo delate el delirio,
sin el vaso de espasmo donde se diluye el alcohol.
Todo es perfecto cuando se trata de palpar la oscuridad:
la sed bebe las esquinas de la blasfemia, el libro del apocalipsis
en el penúltimo orgasmo del ciempiés de los espectros, bocas rezando
al miedo, rasguñando el sexo que grita en las paredes.
Hilado el quejido en vómitos de obsesivas convulsiones, el árbol
suelto de las heces, culebra de alcantarillas revividas.
(Desde los trocitos de bambú, el falo llorando como un laúd.)

(Pero aún debo saltar sobre la verja de la lluvia llorar si es posible reír si es posible morder los imposibles si es posible sufrir en este pecado de las mensajerías instantáneas hacinarme a la enorme ventana de la conciencia morder los clavos del asedio dejar de ser el intruso entre los cadáveres repartidos en las retinas purificar claro mi agonía velar a ese otro yo desvivido entre fuga y permanencia entre zapatos avergonzados y los propios absurdos de la sombra del alfabeto ya no soporto la caries de mis propios poemas: yo que lo vivo palidezco ante el acecho —corren mis sienes como una brújula desorientada por toda la baja mar de los zócalos necesito uñas para asirme de mi propio cadáver)

Barataria, 25.II.2013