INFORTUNI
La realitat sempre és una altra, i no
la que veuen els nostres sentits;
per això, hi ha la confusió i de
sobte s’allarguen les distàncies,
les parets de l’insomni, el sutge del
desvelament amb la seua su seqüela
de capells mortuoris. —Potser haurem
d’entendre la pluja amarga
de la garrotxa, desxifrar el sagnat
somort de l’arna,
i la fugacitat del vent, dir-li adéu
als dies que cauen
com a castell de naips. Sempre
resulta difícil fer-se l’amo de la llum
de les finestres, desxifrar els
missatges del penediment,
no permetre que els records
convertesquen en sal el calendari,
ni en sutge, el treball diari del
temps. Davant de l’adversitat,
calen trossets de paciència; davant
de l’insensible,
el millor antídot és la indiferència:
així he eixit de la follia
—ara bec dels manuals que escriví
vora de l’espill.
És clar qu, no hi ha receptes, ni art
culinari que valga
per a atiar els ulls o llevar els
fetitxes que pul•lulen a deshora
com éssers normals al carrer de tots
els dies.
l'inconscient anterior a l'escriptura
dels pensaments.
En algun lloc els rentadors, el pany,
fent-se arca…
Evite la pruïja de les ànimes
contrites en aigües fosques:
pense en la fetor del cel: ja abans,
l’ambigüitat
atià els meus sentits; l’irracional
mossegà les cortines de l’alè.
Descobrí els significats esvaïts dels
centaus amb un grapat
de terra a la boca. Mai no ha estat
fàcil capir la ficció
de la llum, el gris de les paraules
amb pinyates, l’arc del cel a punt
de ser daga en el cor dels nostres cossos
entr parets de follia.
A temps he descobert el xip de les
simulacions,
l’inconscient anterior a l’escriptura
dels pensaments.
En algun lloc els lavatoris, la
tancadura, fent-s’hi arca…
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
.
INFORTUNIO
La realidad siempre es otra, y no la
que ven nuestros sentidos;
por eso, existe la confusión y de
pronto se alargan las distancias,
las paredes del insomnio, el hollín
del desvelo con su secuela
de sombreros mortuorios. —Quizá
debamos entender la lluvia amarga
de la breña, descifrar el sangrado
mortecino de la polilla,
y la fugacidad del viento, decirle
adiós a los días que caen
como castillo de naipes. Siempre
resulta difícil adueñarse de la luz
de las ventanas, descifrar los
mensajes del arrepentimiento,
no permitir que los recuerdos
conviertan en sal el calendario,
ni en hollín, el trabajo diario del
tiempo. Ante la adversidad,
son necesarios trocitos de paciencia;
ante lo insensible,
el mejor antídoto es la indiferencia:
así he salido de la locura
—ahora bebo de los manuales que
escribí junto al espejo.
Desde luego, no hay recetas, ni arte
culinario que valga
para atizar los ojos o quitar los
fetiches que pululan a deshora
como seres normales en la calle de
todos los días.
Evito el prurito de las almas
contritas en aguas oscuras:
pienso en la fetidez del cielo: ya
antes, la ambigüedad
atizó mis sentidos; lo irracional
mordió las cortinas del aliento.
Descubrí los significados
desvanecidos de los centavos con un puñado
de tierra en la boca. Nunca ha sido
fácil entender la ficción
de la luz, el gris de las palabras
con piñatas, el arco iris a punto
de ser daga en el corazón de nuestros
cuerpos entre paredes de locura.
A tiempo he descubierto el chip de
las simulaciones,
el inconsciente anterior a la
escritura de los pensamientos.
En algún lugar los lavatorios, la
cerradura, haciéndose arca…
.
Del libro: «Mi memoria se ha cansado
de llover y esperarte», 2022+
© André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario