Imagen FB de Pere Bessó

DEVENIR DE LES MAREES

 

 

Hostes i finestres emmudeixen després del fred coagulat

de la sang del xai circmnscrit als braços.

M’imagine els ulls escapant de l’erm, dels ossos

sense drenar-se de la nostàlgia, de l’espill que ens devora mentre

dormim, de l’empenya dels buits de les paraules.

Al paladar la fenedura de les hores, els equilibris polsants

de les paraules, la diàspora en una centella de tenebres.

Em repugnen els vaixells que es perden en alta mar,

sense detindre’s malgrat les esperes als molls.

Cada vegada són més incertes les turbulències del cos, després de creuar

els vents que reclamen la seua pròpia veu i el seu camí.

Sempre resulten imprescindibles els primers ocells del dia,

les gavines del deler als mossos del batec de l’escuma.

Darrere de qualsevol divagació, resten al pit els buits

incendiats d’un camí transitat per la tristor

d’un crit de quequejos dins del seu propi analfabetisme.

Sovint el corc i les tempestes sobrepoblen la terra

dels afeixugaments sense que es cremen els amulets del xiuxiueig.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

DEVENIR DE LAS MAREAS

 

 

Huéspedes y ventanas enmudecen tras el frío coagulado

de la sangre del cordero circunscrito a los brazos.

Me imagino los ojos escapando de lo yermo, de los huesos

sin drenarse de la nostalgia, del espejo que nos devora mientras

dormimos, del empeine de los vacíos de las palabras.

En el paladar la hendidura de las horas, los equilibrios pulsantes

de las palabras, la diáspora en una centella de tinieblas.

Me repugnan los barcos que se pierden en alta mar,

sin detenerse pese a las esperas en los muelles.

Cada vez son más inciertas las turbulencias del cuerpo, tras cruzar

los vientos que reclaman su propia voz y su camino.

Siempre resultan imprescindibles los primeros pájaros del día,

las gaviotas del ahínco en las mordidas del pálpito de la espuma.

Detrás de cualquier divagación, quedan en el pecho

los huecos incendiados de un camino transitado por la tristeza,

de un grito de tartamudeos dentro de su propio analfabetismo.

A menudo la carcoma y las tormentas sobrepueblan la tierra

de los agobios sin que se quemen los amuletos del susurro.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga