viernes, 14 de mayo de 2021

SOROLL D’INCLEMÈNCIES│ RUIDO DE INCLEMENCIAS

 

Imagen FB de Pere Bessó




SOROLL D’INCLEMÈNCIES

 

 

La vida era una piedra

que se iba gastando y afilando.

Raymond Carver

 

 

Estàvem segurs que la vida ens anava empenyent cap a llocs

i temps desconeguts, i ens féu mal el tall sec dels bisturís

damunt de la pell que s’anava fent horitzó tardívol.

Davant de la forma ansiosa de braços i mans, un riu laci de desig i súplica,

mossegava els taulons lascius del cos i les boques fulgents de fang.

Érem en la set l’ocell relliscós damunt de la terra.

Però ací també, la rotació suïcida de la cendra a la gola,

la destrucció de la democràcia en el país, el grall de l’avenir

a punt de ser pantà, o un bes enmig d’una tempesta de canalles.

Amb tots els meus tristos pensaments, véns a mi com una viola

i t’enrosques en la meua solitud gastada de misèries i tragins.

I de sobte, els glopets de sal dels porus picotegen ensucrada

aquesta plenitud de saber-me viu encara, per bé que només sigues

                                                                                  vela als meus ulls

o un mocador de perllongats ressons, o l’empremta d’un comiat.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

RUIDO DE INCLEMENCIAS

 

 

La vida era una piedra

que se iba gastando y afilando.

Raymond Carver

 

 

Estábamos seguros que la vida nos iba empujando hacia lugares

y tiempos desconocidos, y nos dolió el filo seco de los bisturís

sobre la piel que se iba haciendo horizonte tardío.

Ante la forma ansiosa de brazos y manos, un río lacio de deseo y súplica,

mordía los tablones lascivos del cuerpo y las bocas fulgentes de fango.

Éramos en la sed, el pájaro resbaladizo sobre la tierra.

Pero ahí también, la rotación suicida de la ceniza en la garganta,

la destrucción de la democracia en el país, el graznido del porvenir

a punto de ser pantano, o un beso en medio de una tormenta de canallas.

Con todos mis pensamientos tristes, vienes a mí como un alhelí

y te enroscas en mi soledad gastada de miserias y trajines.

Y de repente, los puchitos de sal de los poros, picotean azucarada

esta plenitud de saberme vivo todavía aunque solo seas vela en mis ojos.

o un pañuelo de prolongados ecos, o la huella de un adiós.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 202

©André Cruchaga


No hay comentarios: