viernes, 21 de mayo de 2021

BOL DE LES PALPEBRES│ CUENCO DE LOS PÁRPADOS

 

Imagen FB de Pere Bessó



BOL DE LES PALPEBRES

 

 

Després de la fúria de l’aire mossegant-me els talons, el bol de les palpebres

acumulant la seua pròpia arna, les atrocitats que deixa la sang

                                                   quan es marceix l’alè al badall de la son.

Sagnem de impotència davant d’altres mausoleus.

La demència és tal com la nieciesa de les ombres, com els forats

                                                                         dels traus confinats al rovell.

Un es cansa del rellotge clavat a l’entrecella, en el cabet de l’agulla

que esquinça el crit del costat, els grisos sense els cabells dels sants.

Tot s’acumula a l’esperma de les imatges disseminades del país.

És cega la pell obligada a la terra. (De sobte, de l’estupidesa passem

al sentimentalisme, a la proclama i al titellisme. No dubte, per hui,

en la demasia de les lluernes, ni de com colpeja el phalus en ple fred

tot el mur de la nit i el seu conducte dringant d’èxtasi.)

Se necessiten pedals per incrementar la velocitat dels deliris.

Tot és necessari davant de l’angoixa de ànima,

                                                             encara que semble inexplicable.

Esternude en les meues conques, després de pensar en els panys

i els vestíbuls. Ja de reüll, les esdrúixoles del granit als ulls.

Es difícil la tendresa en un paladar agre, entre plàtans agrosos.

Difícil les tantes maneres de morir en un país de vulgaritats.

Difícil el catàleg dels buits, la creolina de les alienacions.

Com es que el goig es torna arcaic, darrere dels ocells desvetlats?

—Per a certes certeses, és necessari, una rebel•lió de butxaques, o si es vol,

un espantall per a desbandar els defectes de la mirada.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

CUENCO DE LOS PÁRPADOS

 

 

Tras la furia del aire mordiéndome los talones, el cuenco de los párpados

acumulando su propia polilla, las atrocidades que deja la sangre

cuando se marchita el aliento sobre el bostezo del sueño.

Sangramos de impotencia frente a otros mausoleos.

La demencia es tal como la necedad de las sombras, como los agujeros

                                        de los ojales confinados a la herrumbre.

Uno se cansa del reloj clavado en el entrecejo, en la cabecita del alfiler

que rasga el grito del costado, los grises sin los cabellos de los santos.

Todo se acumula en la esperma de las imágenes diseminadas del país.

Es ciega la piel obligada a la tierra. (De pronto, de la estupidez pasamos

al sentimentalismo, a la proclama y al titerismo. No dudo, por hoy,

en la demasía de las luciérnagas, ni de cómo golpea el falo en pleno frío

todo el muro de la noche y su conducto tintineante de éxtasis.)

Se necesitan pedales para incrementar la velocidad de los delirios.

Todo es necesario ante la congoja del alma, aunque parezca inexplicable.

Estornudo en mis cuencas, luego de pensar en las cerraduras

y los zaguanes. Ya de soslayo, las esdrújulas del granito en los ojos.

Es difícil la ternura en un paladar agrio, entre majonchos tetelques.

Difícil las tantas formas de morir en un país de vulgaridades.

Difícil el catálogo de los vacíos, la creolina de los enajenamientos.

¿Cómo es que el gozo se torna arcaico, detrás de pájaros desvelados?

—Para ciertas certezas, es necesario, una rebelión de bolsillos, o si se quiere,

un espantapájaros para desbandar los defectos de la mirada.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


No hay comentarios: