VESTÍBUL
Em quede ací, ressuscitat com en els
dies finals, de vegades
en la superfície amarga dels
vaixells,
llepant l’eclosió de les humitats.
—La ferida en el costat s’ha fet
inevitable: hi ha una mena
de motí en el calendari, tot
l’insòlit i rutilant de l’argent viu,
el buit que ens deixa el firmament.
A qui jutge en aquest camí de
borrufada i atroços aleteigs?
A qui dec aquesta creu incrustada, la
seqüela de desfets?
De sobte m’adone que ens envolta el
miratge i que l’eixida
és un altre duel a aquest magma de
desigualtats. (No hi ha paràbola
que ens salve de la foscor ni d’aquest desvetlament
consuetudinari.)
Barataria, 2014
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
VESTÍBULO
Me quedo aquí, resucitado como en los
días finales, a veces
en la superficie amarga de los
barcos,
lamiendo la eclosión de las
humedades.
—La herida en el costado se ha
tornado inevitable: hay una especie
de motín en el calendario, todo lo
insólito y rutilante del azogue,
el vacío que nos deja el firmamento.
¿A quién juzgo en este camino de
ventisca y atroces aleteos?
¿A quién debo esta cruz incrustada,
la secuela de deshechos?
De pronto me doy cuenta que nos cerca
el espejismo y que la salida
es otro duelo a este magma de
desigualdades. (No hay parábola
que nos salve de la oscuridad ni de este desvelo
consuetudinario.)
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario