PÈRDUA
Enmig dels parracs que ens deixa la
fauna de l’esperpent
i les voravies i els herbassars de la
insídia,
em distrac amb els discursos i les
converses bifocals
dels protagonistes que es perden en
una boira de cendra.
(Res no és més fàcil que ser correligionari del
temps.)
Un ha d’entendre els sincretismes
sense fer servir auriculars,
(subjecte i objecte) en el pensament
i les seues formes.
Al capdavall sempre divague en les
interrogacions; em travessa
fins a les profunditats la melangia,
el colp amarg del futur.
Potser perquè he viscut penya-segats
de certeses i rotunds forcejaments.
En un moment em desvetlen les
llegendes, els racons de les hores
mancades de tendresa, la rebel•lia
captivadora dels teus mugrons.
Quant jugàrem sense fatiga en aquests
jardins de desigs soterrats
i desenterrats! Quantes ulleres en la
dolcesa del darrer presagi
vessat de l’alba i la seua assonada
de sang salada i foc!
Creixen les banderes i el film negre
de la filosofia dels canelobres.
Qualsevol nit més clara que el dia
vindrà la victòria…
Vós, rescataràs l’horitzó sense un
deix de metzina i humits mocadors.
Barataria, 2014
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
EXTRAVÍO
En medio de los andrajos que nos deja
la fauna del esperpento
y las aceras y los hierbazales de la
insidia,
me distraigo con los discursos y las
conversaciones bifocales
de los protagonistas que se extravían
en una niebla de ceniza.
(Nada es más fácil que ser correligionario del
tiempo.)
Uno tiene que entender los
sincretismos sin usar auriculares,
(sujeto y objeto) en el pensamiento y
sus formas.
A fin de cuentas siempre divago en
las interrogaciones; me atraviesa
hasta las profundidades la
melancolía, el golpe amargo del futuro.
Tal vez porque he vivido acantilados
de certezas y rotundos forcejeos.
En un momento me desvelan las
leyendas, los rincones de las horas
carentes de ternura, la rebeldía
cautivadora de tus pezones.
¡Cuánto jugamos sin fatiga en estos
jardines de deseos enterrados
y desenterrados! ¡Cuántas ojeras en
la dulzura del último presagio
derramado del alba y su motín de
sangre salada y fuego!
Crecen las banderas y el filme negro
de la filosofía de los candelabros.
Cualquier noche, más clara que el día
vendrá la victoria…
Vos, rescatarás el horizonte sin un
dejo de ponzoña y húmedos pañuelos.
Barataria, 2014
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario