DEGOTEIG TRANSHUMANT │ GOTEO TRASHUMANTE

Imagem FB de Peré Bessó

DEGOTEIG TRANSHUMANT

Tot allò vell s’abstrau en les pupil·les com un vell mocador en tanta absència, com una distància que titil·la enmig de l’aigua, o un llit negat d’hivern. Els mesos semblen agulles en la meua ceguesa, una finestra trencada amb la seua bellesa negra, un mur que sacsa la seua estranya cal·ligrafia. A estones fa mal la rosa de ferro que es perd en les grans urbs, el llavi tallat en el que té de sublim, la flor tombada en l’abisme. (En l’ala rudimentària de les meues ruïnes, malgrat d’aquella dolçor possible dels somnis transhumants.)

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

GOTEO TRASHUMANTE

Todo lo añejo se ensimisma en las pupilas tal un viejo pañuelo en tanta ausencia, como una distancia que titila en medio del agua, o un cauce anegado de invierno. Los meses parecen agujas en mi ceguera, una ventana rota con su hermosura negra, un muro que sacude su extraña caligrafía. A ratos duele la rosa de hierro que se pierde en las grandes urbes, el labio sajado en lo que tiene de sublime, la flor tumbada en el abismo. (En el ala rudimentaria de mis ruinas, no obstante, aquella dulzura posible de los sueños trashumantes.)

.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.

©André Cruchaga