ETERNITAT DE LA SOSPITA

Imagen FB de Pere Bessó

ETERNITAT DE LA SOSPITA

El ros mossega els carrers embogits d’estivals.
Al teulat erren els llindars postil·lats a l’entrecella.
Entre porta i porta, la llengua d’ombres dels ecos
i la sospita d’un temps d’enderrocs.
Davant dels dits somorgollats en les libèl·lules, l’horitzó negre
d’unes poques monedes, a mercè de la son gratada per talaies
d’un altre regne, o d’aquell idil·li moltes voltes moribund.
Criden els insectes al voltant de la sal del miratge.
Brúixoles de peixos es passegen al voltant del vent:
Només la sang tremola de llunes d’alumini, de cretes que juguen
al despullament del somni més elemental.
Mai no sé si és l’aigua o la pedra al turmell la que mossega
la darrera eternitat de les equidistàncies.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ETERNIDAD DE LA SOSPECHA

El rocío muerde las calles enloquecidas de estivales.
Sobre el tejado yerran los umbrales apostillados en el entrecejo.
Entre puerta y puerta, la lengua de sombras de los ecos
y la sospecha de un tiempo de escombros.
Ante los dedos sumergidos en las libélulas, el horizonte negro
de unas cuantas monedas, a merced del sueño arañado por atalayas
de otro reino, o de aquel idilio muchas veces moribundo.
Gritan los insectos alrededor de la sal del espejismo.
Brújulas de peces se pasean alrededor del viento:
Solo la sangre tiembla de lunas de aluminio, de cretas que juegan
a la desnudez del más elemental sueño.
Nunca sé si es el agua o la piedra en el tobillo la que muerde
la última eternidad de las equidistancias.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.

©André Cruchaga