CONVULSIÓ DARRERA

Imagen FB de Pere Bessó

CONVULSIÓ DARRERA

Tot el pit s’estella en aquesta convulsió d’arpa al pit. Ja hi ha cansament en aquesta túnica de l’espera, entre tants noms que mai no deixaren de parlar a l’oïda, entre tants silencis que aprengueren a sagnar en el fervor de les setmanes. Algú esguità de llàgrimes el món dels braços, el món que no existeix excepte al patiment, el món que trencà amb el ponent de les sabates. Ara, toque ja tancada, la caixa de llum i només resta el so sec de les coses. (La nit baixa a la terra mentre dorm en la meua ignorància.)

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

CONVULSIÓN POSTRERA

Todo el pecho se astilla en esta convulsión de arpa en el pecho. Ya hay cansancio en esta túnica de la espera, entre tantos nombres que nunca dejaron de hablar en el oído, entre tantos silencios que aprendieron a sangrar en el fervor de las semanas. Alguien salpicó de lágrimas el mundo de los brazos, el mundo que no existe salvo en el sufrimiento, el mundo que rompió con el poniente de los zapatos. Ahora, toco ya cerrada, la caja de luz y solo queda el sonido seco de las cosas. (La noche baja a la tierra mientras duermo en mi ignorancia.)

.
Del libro: Precariedades, 2019

©André Cruchaga