XACRA DEL PRETÈRIT

Imagen FB de Pere Bessó

XACRA DEL PRETÈRIT

Assumesc les anades i tornades, els senyals deixats pel pretèrit.
Innombrables vegades he caminat cap al no-res:
ací el món tot al revés.
La perplexitat desembeina la seua impavidesa, el mateix infern
dels frigorífics o el de les ferreries, o de les boques deslligades.
A estones preferesc l’equidistància, sense desaparèixer.
Vendre llepolies en l’atri de qualsevol església,
Colpejar el meu alé amb els càntics,
enredar-me en el tumult de les veus dissonants, agudes, aspres;
en fi, perdre’m en l’humà de l’avalot.
Sempre resulta estrany escoltar o recordar els onomàstics.
I emmudir de dubte davant dels que canten.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

LACRA DEL PRETÉRITO

Asumo las idas y regresos, las señales dejadas por el pretérito.
Innumerables veces he caminado hacia la nada:
ahí el mundo al revés enteramente.
La perplejidad desenvaina su impavidez, el mismo infierno
de los frigoríficos o el de las herrerías, o de las bocas desatadas.
A ratos prefiero la equidistancia, sin desaparecer.
Vender golosinas en el atrio de cualquier iglesia,
golpear mi aliento con los cánticos,
enredarme en el tumulto de las voces disonantes, agudas, ásperas;
en fin, perderme en lo humano del alboroto.
Siempre resulta extraño escuchar o recordar los onomásticos.
Y enmudecer de duda frente a los que cantan.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019

©André Cruchaga