TOMBS DE LA MEMÒRIA

Imagen FB de Pere Bessó

TOMBS DE LA MEMÒRIA

No dorm la memòria amb la seua joia de pupil·les, ni les voravies furtades del temps, ni el trencament del pòmul en els barrots de la intempèrie: hi ha cel·les fàliques en la solapa de la pell i carronyes que furguen en l’olfacte com la misèria que brolla de certes dentadures. (Sempre s’embruta el llit davant de les taques de la misèria. I fa mal la resina de boira penjant dels ulls.)

Ningú no dorm quan es manca d’oblit: les postals descendeixen amb el seu espessor de granit fins al besllum de les randes. Acabat el descens, l’acumulació suburbana dels epitafis del cos.

Per cert, és orb el cresol degollat de nit: fan mal peus i ulls i mans. Totes les tombes fan pudor de cansament: embriaga la marea dels altars i les branquetes d’encens i ruda i les dentades humides de la sal.

De vegades s’alcen cavalls d’hivern damunt dels ulls mentre gossos d’espines afonen els seus punys en els matolls del cos nu.

—Sé, ara, que en la memòria només habiten els fantasmes: put a podrit el peix mort en el crepuscle del turó.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

TUMBOS DE LA MEMORIA

No duerme la memoria con su alborozo de pupilas, ni las aceras hurtadas del tiempo, ni la rotura del pómulo en los barrotes de la intemperie: hay celdas fálicas en la solapa de la piel y carroñas que hurgan en el olfato como la miseria que brota de ciertas dentaduras. (Siempre se ensucia la cama frente a los lamparones de la miseria. Y duele la resina de niebla colgando de los ojos.)

Nadie duerme cuando se carece de olvido: las postales descienden con su espesor de granito hasta el trasluz de los encajes. Finiquitado el descenso, la acumulación suburbana de los epitafios del cuerpo.

Por cierto, es ciego el candil degollado de noche: duelen pies y ojos y manos. Todas las tumbas apestan de cansancio: embriaga la marea de los altares y las ramitas de incienso y ruda y las dentelladas húmedas de la sal.

A veces se alzan caballos de invierno sobre los ojos mientras perros de espinas hunden sus puños en los matorrales del cuerpo desnudo.

—Sé, ahora, que en la memoria sólo habitan los fantasmas: huele a ijillo el pez muerto en el crepúsculo de la colina.

.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga