PÈRDUA

Imagen FB de Pere Bessó

PÈRDUA

Tot restava inert, fins i tot el cel amb les seues gambades de llunyania. La pluja i les seues gotes de suor i el seu brusc davantal d'humitats. (En la memòria, fèretres inaudits, el terror de sempre de les sepultures. Al cantó de la nit, vós, el pit obert i els mocadors i aquell espill d’agònic alé penjat del forcó del gemec. Sempre la monotonia incessant. Sempre l’estranya evocació de les randes. Sempre l’alegria accidentada enmig de l’esbarzer.)

Calle sense adonar-me que calle. Camine en la intensitat dels buits, entre abandons desesperats i indiferències.

—Sé que ja tot és llunyà: els ulls es perden com una moneda al bosc. Només sobreviu el titubeig dels sepelis i aquelles boques afonades dels crematoris. 

Mai la pèrdua no fou imaginària, tampoc el respir del teu melic en la còpula, les paraules suspeses al peu dels traus dels porus. Després de la follia, aquell cementiri del rent.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

EXTRAVÍO

Todo estaba inerte, aun el cielo con sus zancadas de lejanía. La lluvia y sus gotas de sudor y su brusco delantal de humedades. (En la memoria, féretros inauditos, el terror de siempre de las sepulturas. En la esquina de la noche, vos, el pecho abierto y los pañuelos y aquel espejo de agónico aliento colgado del horcón del quejido. Siempre la monotonía incesante. Siempre la extraña evocación de los encajes. Siempre la alegría accidentada en medio de la zarza.)

Callo sin darme cuenta que callo. Camino en la intensidad de los vacíos, entre desesperados abandonos e indiferencias.

—Sé que ya todo es lejano: los ojos se pierden como una moneda en el bosque. Sólo sobrevive el titubeo de los sepelios y aquellas bocas hundidas de los crematorios. 

Nunca el extravío fue imaginario, tampoco el respiro de tu ombligo en la cópula, las palabras suspendidas al pie de los ojales de los poros. Tras la locura, aquel cementerio de la levadura.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga