INDEFENSIÓ

Imagen FB de Pere Bessó

INDEFENSIÓ

Mentre ens apleguen els llums, la cendra es fon en el paladar com el dol que es concentra en els incendis. Per a què explicar la dansa muda de les fulles que s’esfonsen al pit, per a què si ací l’infern o l’hivern tenen la seua pròpia usura. (Sempre emergeixen els objectes adulterats en la seua irreal taula d’oblits. És interminable el miratge dels carrers on llegesc làpides idèntiques al somni, i equilibristes de fogueres solitàries.)

Tota la pols com les intempèries malèvoles s’endinsa als ulls. (A vegades només simule alegria davant dels balcons romputs de l’oratge: brama l’esclat de pedra al meu pit de funerària. És com parir l’insaciable sense anestèsia.)

Després les ulleres del gos moribund que habiten dins de la llavor. És menyspreable la hipnosi esquerpa del rellotge i la seua duresa d’avenir davant de les milotxes de la pirotècnia.

Una mà de inclemències arremet fins tallar els costats. En aquest laberint de flassades, esmicole la superfície dels ganivets.

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

INDEFENSIÓN

Mientras nos alcanzan las lámparas, la ceniza se funde en el paladar como el luto que se concentra en los incendios. Para qué explicar la danza muda de las hojas que se hunden en el pecho, para qué si aquí el infierno o el invierno tienen su propia usura. (Siempre emergen los objetos adulterados en su irreal mesa de olvidos. Es interminable el espejismo de las calles donde leo lápidas idénticas al sueño, y equilibristas de hogueras solitarias.)

Todo el polvo como las intemperies aviesas se adentra en los ojos. (A veces sólo finjo alegría ante los balcones rotos del maltiempo: brama el estallido de piedra en mi pecho de funeraria. Es como parir sin anestesia lo insaciable.)

Después las ojeras del perro moribundo que habitan adentro de la semilla. Es deleznable la hipnosis huraña del reloj y su dureza de porvenir frente a las piscuchas de la pirotecnia.

Una mano de inclemencias arremete hasta sajar los costados. En este laberinto de cobijas, desmigajo la superficie de los cuchillos.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga