ANSIETATS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

ANSIETATS

Ignore si hi ha atenuants per a les meues mans desesperades: udolen les al-lusionsins del plat buit, la seua zona d’engrunes al voltant de la mitjanit que s’aferra a les meues dents.

Arruixe la meua roba gastada de rialles. Sóc la darrera au del vol.

Més enllà de les vores de la veu es dissolen les insinuacions: hi ha evidència d’absències als ulls de les andanes. (No et culpe d’aquesta pluja a mort, ni del cor de paper trencat.)

—El temps és escàs per a mastegar totes les espines.

Vaga la veu en la seua ansietat de tinta. Les ulleres són els ossos exposats dels meus ulls.

(En la respiració retallada, els panys del sucre com un destí de cadàvers: jo aprendré, un dia, a apedaçar la tendresa amb el riure impur de les guitzes.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ANSIEDADES

Ignoro si hay atenuantes para mis manos desesperadas: aúllan las alusiones del plato vacío, su zona de migajas en torno a la medianoche que se aferra a mis dientes.

Rocío mi ropa usada de carcajadas. Soy la última ave del vuelo.

Más allá de las orillas de la voz se disuelven las insinuaciones: hay evidencia de ausencias en los ojos de los andenes. (No te culpo por esta lluvia a muerte, ni por el corazón de papel roto.)

—El tiempo es escaso para masticar todas las espinas.

Vaga la voz en su ansiedad de tinta. Las ojeras son los huesos expuestos de mis ojos.

(En la respiración cercenada, las cerraduras del azúcar como un destino de cadáveres: yo aprenderé, un día, a remendar la ternura con la risa impura de las coces.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga