Fotografía: Pinterest
PALPITACIÓ DE L’INHÒSPIT
Caminem enmig de somnis esquerps i inhòspits:
els incendis del desastre mosseguen el pit fins al dol.
Sovint
són il·legibles les aigües de la demència,
quan la ventada dels batecs és pòstum,
i les voravies es tornen clavells iracunds. Caminants d’ires.
quan la ventada dels batecs és pòstum,
i les voravies es tornen clavells iracunds. Caminants d’ires.
(Alguna cosa em diu que el rellotge
té destins rovellats: branques
d’escepticisme atàvic, negacions no necessàriament dialèctiques,
manoll de costures com un oracle incert.)
d’escepticisme atàvic, negacions no necessàriament dialèctiques,
manoll de costures com un oracle incert.)
Alguna
cosa em diu que les portes desclaven baldes fúnebres;
i que el País continua sent un anhel a la gola.
i que el País continua sent un anhel a la gola.
En
els ascensors estranye el ressò dels cresols:
—el pols agonitza en l’aigua de les llàgrimes,
números cecs pugen el nivell del vertigen,
i la sal cristalitzada en els barrets. I el lament de la sang.
—el pols agonitza en l’aigua de les llàgrimes,
números cecs pugen el nivell del vertigen,
i la sal cristalitzada en els barrets. I el lament de la sang.
Per
cert que l’aridesa no té roba ni ornaments,
excepte l’alé sec
pujant en tricicles les hores difuminades de la fullaraca.
excepte l’alé sec
pujant en tricicles les hores difuminades de la fullaraca.
La
boca pergué els seus bocins de sobirania en cada sabateria.
L’alè
triturà els colors històrics de la mel,
la bonança insomne del fum de ganivets callats,
el bisturí aclaparador en l’aire;
de sobte, mire amb estupor certs beuratges insòlits:
el quadern de la intempèrie sense cap guitarra,
els crims, les estadístiques
dels morts en papers corroïts per la desídia,
els esparadraps en la rosada,
certs monòlegs apocalíptics sobre les voravies
com pneumàtics gastats,
tacats de temps i sopor. D’impossible Paradís.
la bonança insomne del fum de ganivets callats,
el bisturí aclaparador en l’aire;
de sobte, mire amb estupor certs beuratges insòlits:
el quadern de la intempèrie sense cap guitarra,
els crims, les estadístiques
dels morts en papers corroïts per la desídia,
els esparadraps en la rosada,
certs monòlegs apocalíptics sobre les voravies
com pneumàtics gastats,
tacats de temps i sopor. D’impossible Paradís.
Un
ignora què vindrà després d’aquesta violència galopant:
—qualsevol finestra que s’albire es torna profètica,
qualsevol foscor és millor que aquesta raja d’ocote destenyida
per la sang, (sòrdid esglaó de persianes,
regustos de la foguera que ens mossega fins al moll de l’os.)
—qualsevol finestra que s’albire es torna profètica,
qualsevol foscor és millor que aquesta raja d’ocote destenyida
per la sang, (sòrdid esglaó de persianes,
regustos de la foguera que ens mossega fins al moll de l’os.)
En
un moment el paisatge adust estarrufa els porus:
pengen en la consciència els fils trencats de les paraules,
el matxet de la injúria,
els caps de setmana sense alambins,
el “campe qui puga” quasibé com a pregària de l’insomni,
de la persiana trencada del tatuatge,
de la sequedat de las parets.
pengen en la consciència els fils trencats de les paraules,
el matxet de la injúria,
els caps de setmana sense alambins,
el “campe qui puga” quasibé com a pregària de l’insomni,
de la persiana trencada del tatuatge,
de la sequedat de las parets.
Vivim
en l’obsessió més pregona de l’èter:
l’ull desintegrat
ens aguaita amb aqueix galop adust de corb.
l’ull desintegrat
ens aguaita amb aqueix galop adust de corb.
A
la fi, ni tan sols l’escuma té validesa en el pols
de la llengua, en l’esclat nu de les mancances.
de la llengua, en l’esclat nu de les mancances.
Ni
tan sols les tisores, els filats d’aram, els signes zodiacals,
la brea del miratge i la seua navalla de cremades,
els racionalismes a ultrança,
les faules i les paràboles que ens consumeixen en el catecisme.
la brea del miratge i la seua navalla de cremades,
els racionalismes a ultrança,
les faules i les paràboles que ens consumeixen en el catecisme.
Ens
farta el terror de les evidències
i el parrac dels difunts. I el parenostre en escates.
i el parrac dels difunts. I el parenostre en escates.
(A la fi, només ens resta,
—després de senyar-nos entre les mosques—,
seguir la misa d’aquesta palpitació inhòspita com si res no passara,
com si tot anara a l’oblit,
fins i tot l’anèmia i els dogmes.)
—després de senyar-nos entre les mosques—,
seguir la misa d’aquesta palpitació inhòspita com si res no passara,
com si tot anara a l’oblit,
fins i tot l’anèmia i els dogmes.)
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
PALPITACIÓN DE LO INHÓSPITO
Caminamos en medio de huraños e inhóspitos sueños:
los
incendios del desastre muerden el pecho hasta el luto.
A
menudo son ilegibles las aguas de la demencia,
cuando
el ventarrón de los latidos es póstumo,
y
las aceras se vuelven claveles iracundos. Caminantes de iras.
(Algo me dice que el reloj tiene destinos
oxidados:
Ramas de atávico escepticismo,
negaciones no necesariamente
dialécticas,
manojo de costuras como un oráculo
incierto.)
Algo
me dice que las puertas desclavan aldabas fúnebres;
y
que el País sigue siendo un anhelo en la garganta.
En
los ascensores extraño el eco de los candiles:
—el
pulso agoniza en el agua de las lágrimas,
números
ciegos suben el nivel del vértigo,
y
la sal cristalizada en los sombreros. Y el lamento de la sangre.
Por
cierto que la aridez, no tiene ropa ni ornamentos,
salvo
el aliento seco
subiendo
en triciclos las horas difuminadas de la hojarasca.
La
boca perdió sus trozos de soberanía en cada zapatería.
El
aliento trituró los colores históricos de la miel,
la
bonanza insomne del humo de callados cuchillos,
el
bisturí apabullante en el aire;
de
pronto, miro con estupor ciertos brebajes insólitos:
el
cuaderno de la intemperie sin ninguna guitarra,
los
crímenes, las estadísticas
de
los muertos en papeles corroídos por la desidia,
los
esparadrapos en el rocío,
ciertos
monólogos apocalípticos sobre las aceras
como
neumáticos gastados,
manchados
de tiempo y sopor. De imposible Paraíso.
Uno
ignora qué vendrá después de esta violencia galopante:
—cualquier
ventana que se vislumbre se torna profética,
cualquier
oscuridad es mejor que esta raja de ocote desteñida
por
la sangre, (sórdido peldaño de persianas,
resabios de la hoguera que nos muerde
hasta los tuétanos.)
En
un momento el paisaje adusto eriza los poros:
cuelgan
en la conciencia los hilos rotos de las palabras,
el
machete de la injuria,
los
fines de semana sin alambiques,
el
“sálvese quien pueda” casi como plegaria del insomnio,
de
la persiana rota del tatuaje,
de
la sequedad de las paredes.
Vivimos
en la obsesión más profunda del éter:
el
ojo desintegrado
nos
acecha con ese galope adusto de cuervo.
Al
final, ni siquiera la espuma tiene validez en el pulso
de
la lengua, ene destello desnudo de las carencias.
Ni
siquiera las tijeras, las alambradas, los signos zodiacales,
la
brea del espejismo y su navaja de quemaduras,
los
racionalismos a ultranza,
las
fábulas y las parábolas que nos consumen en el catecismo.
Nos
harta el terror de las evidencias
y
el andrajo de los difuntos. Y el padrenuestro en escamas.
(Al final, sólo nos queda,
—después de santiguarnos entre las
moscas—,
seguir la misa de esta palpitación
inhóspita como si nada pasara,
como si todo fuese al olvido,
incluso la anemia y los dogmas.)
Del
libro “TRASTIENDA”, 2011 (Inédito) 120 pp
©
André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario