Imagen cogida de la red
CORC DEL
SOMNAMBULISME
Inflat de corc s’insinuen els somnambulismes i el seu gaudi de crit.
Una riallada desfà la pedra tosca dels camins.
Sempre al voltant dels filats d’aram de la por i les sogues
enrotllades
al coll i la lluna groga penjant de les palpebres i els renills líquids
del miratge i els trossets de vidre furgant en els sentits.
al coll i la lluna groga penjant de les palpebres i els renills líquids
del miratge i els trossets de vidre furgant en els sentits.
S’enfilen les campanes callades de les teranyines, els repunts
invàlids
Del cuir: cada cicatriu arrossega certes demències, aqueix nosaltres evasiu
del sutge en petits cresols de querosé.
Del cuir: cada cicatriu arrossega certes demències, aqueix nosaltres evasiu
del sutge en petits cresols de querosé.
Davant del proïsme envelleixen les robes segons les parets que ens
enceguen
de toves i pals, segons la argamassa del grafit que no cessa.
de toves i pals, segons la argamassa del grafit que no cessa.
La llinda de la melangia se’ns muestra convulsa, quasi com un carrer
sojornat de pantalons únics i altars inenarrables.
sojornat de pantalons únics i altars inenarrables.
Amb tot i l’aridesa dels incendis, me’n torne al precipici de la
molsa
invisible potser perquè allà puc anar descalç.
invisible potser perquè allà puc anar descalç.
—Tot té sentit quan sagna el panteix de la infància.
Hi ha evidència de l’amargor dels escots i de les rugues retortes
del parpelleig: assota l’esquerp gargall dels ramats i el temps míser
entre les dents. L’atri tort dels braços.
Hi ha evidència de l’amargor dels escots i de les rugues retortes
del parpelleig: assota l’esquerp gargall dels ramats i el temps míser
entre les dents. L’atri tort dels braços.
Sagnen les escletxes de la respiració i el cantó albirat dels
afores.
Mai la foscor no deixa de colpejar com un metall compulsiu.
Amerat de carrers no sent els ulls, ni el sarcasme del cel promés.
Mai la foscor no deixa de colpejar com un metall compulsiu.
Amerat de carrers no sent els ulls, ni el sarcasme del cel promés.
(A ella sempre li dic que
s’allunye de les meues pestanyades de follia,
o que guarde el meu pressentiment sense antulls, en el seu melic)…
o que guarde el meu pressentiment sense antulls, en el seu melic)…
Poema
d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
CARCOMA DEL SONAMBULISMO
Hinchado
de carcoma se insinúan los sonambulismos y su regocijo de grito.
Una
carcajada desanda la piedra pómez de los caminos.
Siempre
alrededor las alambradas del miedo y las sogas enrolladas
al
cuello y la luna amarilla colgando de los párpados y los relinchos líquidos
del
espejismo y los güishtes hurgando en los sentidos.
Trepan
las campanas calladas de las telarañas, los pespuntes inválidos
del
pellejo: cada cicatriz arrastra ciertas demencias, ese nosotros evasivo
del
hollín en pequeños candiles de querosene.
Ante el
prójimo envejecen las ropas según las paredes que nos ciegan
de
adobes y bahareque, según la argamasa del grafiti que no cesa.
El
dintel de la melancolía se nos muestra convulso, casi como una calle
atemporalada
de pantalones solos y altares inenarrables.
Con
todo y la aridez de los incendios, me vuelvo al precipicio del musgo
invisible
quizá porque allí puedo andar descalzo.
—Todo
tiene sentido cuando sangra el juelgo de la infancia.
Hay
evidencia del amargor de los escotes y de las arrugas retorcidas
del
parpadeo: azota el hosco gargajo de los rebaños y el tiempo mísero
entre
los dientes. El atrio torcido de los brazos.
Sangran
las rendijas de la respiración y la esquina divisada de los afueras.
Jamás
la oscuridad deja de golpear como un metal compulsivo.
Empapado
de calles no siento los ojos, ni el sarcasmo del cielo prometido.
(A ella siempre le digo que se aleje de mis
pestañazos de locura,
o que guarde mi pálpito sin anteojos, en su
ombligo)…
Barataria,
2017
No hay comentarios:
Publicar un comentario