INSOMNI AMB ESPINES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

INSOMNI AMB ESPINES

Dins del miratge, la mazmorra acostumada amb la seua veuassa d’espines.

Només els angelets gesticulen l’ebriesa de l’insomni.

Un no sap el rumb d’aquests penya-segats agònics que mosseguen

les convulsions de l’interior de la consciència.

El temps mai no muda els seus reumatismes, ni deixa de tossir ombres, ni mesura

el cabal d’espines al voltant de la saliva.

Em colpegen els martells i frontisses, els gargamells crivellats dels rellotges,

aquest desastre que provoquen les paraules i els seus milions de consumidors.

—Retorna a mi al límit i sense contrapesos.

Els elevadors de la memòria mai no són plenipotenciaris.

Em resistesc a aquesta fusta humida, quasi a la vora dels penya-segats.

No és costum aquest no bastar-se en les deitats. Deixar d’enfilar-se a la finestra.

No me esperes enmig de tants cadàvers inconnexos.

Vessa’m els teus esbufecs submergits, el destre treball de la nuesa,

els teus horitzons redons d’argamassa, els forcons de les teues ànsies.

(T’invoque perseguit per les meues pròpies tribulacions. Em crema la fulla èbria

del teu alé, mentre l’espiga prem la carn.

Segons advertesc, cada vegada m’emplene de fantasmes: cada volta el sutge és espill

i es torna adust com els carrers el planter dels quals és l’orina.

Puc existir, potser, sense els teus braços, sense la teua escorça humida?

Sé que sóc sec d’espines. Sé que els prefixos colpegen les entrelínies

de l’abecedari, el peix de dards en les meues temples.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

INSOMNIO CON ESPINAS

Adentro del espejismo, la mazmorra habitual con su vozarronería de espinas.

Solo los vilanos gesticulan la embriaguez del insomnio.

Uno no sabe el rumbo de estos despeñaderos agónicos que muerden

las convulsiones del interior de la conciencia.

El tiempo jamás muda sus reumatismos, ni deja de toser sombras, ni mesura

el caudal de espinas alrededor de la saliva.

Me golpean los martillos y bisagras, las fauces acribilladas de los relojes,

este desastre que provocan las palabras y sus millones de consumidores.

—Devuélvete a mí al límite y sin contrapesos.

Los elevadores de la memoria nunca son plenipotenciarios.

Me resisto a esta madera húmeda, casi al borde de los desfiladeros.

No es costumbre este no bastarse en las deidades. Dejar de trepar a la ventana.

No me esperes en medio de tantos cadáveres inconexos.

Viérteme tus resuellos sumergidos, el diestro trabajo de la desnudez,

tus horizontes redondos de argamasa, los horcones de tus ansias.

(Te invoco perseguido por mis propias tribulaciones. Me quema la hoja ebria

de tu aliento, mientras la espiga aprieta la carne.

Según advierto, cada vez me lleno de fantasmas: cada vez el hollín es espejo

y se torna adusto como las calles cuyo almácigo es la orina.

¿Puedo existir, acaso, sin tus brazos, sin tu húmeda corteza?

Sé que estoy ciego de espinas. Sé que los prefijos golpean las entrelíneas

del abecedario, el pez de dardos en mis sienes.)

Barataria, 2016